#1 Educació, Cultura i Democràcia

Tot comença amb el llibre del Jordi Llovet Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats. No vull resumir-lo o fer-ne una valoració, bàsicament perquè trobo que és necessari llegir-lo i dóna per reflexionar-hi, molt i en profunditat. El que recull en les més de tres-centes pàgines ens explica perquè som on som.

Durant la lectura em sorprenen afirmacions com aquestes:

“En aquest sentit, cada dia sembla més clar que les institucions parauniversitàries que existeixen a totes les ciutats una mica poblades -instituts i centres de cultura, ateneus, museus, cenacles de savis, acadèmies- faran la feina que la universitat ja no és capaç de fer, i la faran de fet -cosa que a tothom hauria de semblar-li excel·lent- per una massa de població superior a la subclasse social dels estudiants universitaris. (Deixo de banda el fet que les plataformes culturals no universitàries estan sotmeses -a diferència del que encara succeeix a la universitat- als interessos d’un partit polític i ofereixen les seves activitats, amb més o menys dissimulació, per assolir un dia o altre rèdits electorals: com una propaganda, un entreteniment o un espectacle generador de vots).” (pàg. 131)

“Museus, centres de cultura contemporània, tallers d’artistes, acadèmies fent la viu-viu, llotges de pintors, espais comunitaris per a la pràctica de l’art, societats musicals i més coses són en aquests moments, a moltes ciutats, els llocs més actius pel que fa a la transmissió del saber i al conreu de la intel·ligència, de la sensibilitat i de la socialitat. Allò que hauria hagut de fer la universitat ho faran durant molt de temps, possiblement, aquesta mena d’institucions, en les quals, d’altra banda, els universitaris no hi posen els peus” (pàg. 233)

D’una forma o altra, les afirmacions em produeixen una sacsejada. Recupero la sensació de frustració durant el meu pas per la universitat, repenso els espais on he après el que sé i em costa trobar referències sòlides d’aprenentatge i adquisició de coneixements i capacitat crítica en el meu temps d’estudiant. Em preocupa i em preocupo encara més en pensar que molts projectes culturals redueixen la seva dimensió educativa a les visites guiades i a alguns tallers concebuts amb poc esma. La idea de la transferència de coneixements, “el conreu de la intel·ligència, de la sensibilitat i de la socialitat” no és present de forma prou clara en el dia a dia de molts dels projectes i iniciatives culturals de casa nostra, no de forma integral i global com a mínim.

La idea de la pedagogia en la cultura no s’ha abordat amb la complexitat necessària, ni des del sector educatiu ni des del cultural. Ho cita també Llovet prenent paraules d’Alexandre Garí “No tothom té prou consciència de la complexitat del món de la pedagogia (…) Però el filòsof, el sociòleg, el moralista, el polític també anomenen pedagogia les forces petites o grans del pensament que determinen la vida de les entitats col·lectives i amb elles involucren tot el mecanisme docent, àdhuc en el seu aspecte més immediat i pràctic”. (pàg. 337)

També durant massa anys, des de la Cultura hem reclamat al sector educatiu una formació/sensibilització vers les arts, una via de formació de públics (i utilizo aquest concepte tan “buit” a propòsit, espero que es noti la ironia) que ens “faci fàcil” la nostra tasca pensant “si ens eduquen els públics en el consum cultural, la nostra feina de programadors (una altra ironia) será molt més fàcil”. I hem errat el tret. Hem caigut en delegar en altres uns reptes que no tenen encarregats dins d’una formació institucional cada cop més especialitzada, especialitzadora i professionalitzadora que obvia un coneixement suficient per desxifrar les claus del món contemporani.

Per posar un exemple, que n’hi ha més, es considera l’escola com a principal client d’un mercat i un consum de productes culturals, i aquestes ofertes són sovint una justificació quantitativa de les activitats de difusió

Ens han posat al cap la necessitat d’estimular la creació “per se”. La creativitat està de moda. I em pregunto si no serà una expressió més del neoliberalisme que empeny les persones a produir coses, a generar productes, a consumir-los… Tot amb la mateixa acceleració, superficialitat i acomodació amb que funciona el que ens envolta. Així, els usos creatius-expressius han omplert  i donat contingut a molts equipaments culturals que no sempre han trobat un marc de referència clar i han funcionat amb baixa qualitat i poc rigor pedagògic.

Posem el fre, posem-lo ja. Parem i pensem, posem pausa en allò que fem, retornem al petit i quotidià per forjar canvis que puguem numerar un a un i no com a massa o quantitat.

Com diu el mateix Llovet “És impossible bastir una democràcia sòlida, perdurable i solvent sense tenir present que, abans que cap altra cosa, la democràcia hauria de ser el règim polític que assegurés el funcionament de la res pública sobre la base indefugible de la sobirania intel·lectual de tots i cada un dels membres d’una societat. (…) Sense una ciutadania emancipada des del punt de vista intel·lectual, tota democràcia tendeix a la plutocràcia, a la burocràcia o a les diferents i més subtils formes de totalitarisme” (pàg. 298)

Cal introduir (o prioritzar) en els projectes culturals la idea d’inocul·lar la passió intel·lectual a les persones amb qui treballem procurant que, d’una o altra forma, creixin com a persones, com a ciutadania emancipada i crítica… garantint així una sobirania intel·lectual capaç d’assolir una democràcia de ple dret que ens ajudi a dibuixar un futur millor com a individus però, sobretot, com a col·lectivitat. Difíicilment ens podrem desenvolupar col.lectivament sinó tenim l’oportunitat de fer-ho individualment.

Això només és un esbós que obre mil nous fils d’on estirar… La caixa és oberta!

Agraeixo a @bagdadcafebcn la recomanació de la lectura del llibre i, tant a ella com a @rafamilan , el poder contrastar les idees sobre la meva lectura que m’ha permès aquesta temptativa

Cultura és tot allò que fem les persones

El Centre d’Estudis i Recursos Culturals de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona ens convida a participar a la Jornada El diàleg amb la ciutadania: com arribar a acords amb els interlocutors culturals. A la descripció de la Jornada es planteja “la necessitat de dialogar i d’arribar a acords amb la ciutadania com a una necessitat que cap ajuntament no pot eludir (…) i que aquesta acció s’ha de fonamentar en la voluntat de pacte, en el fet d’escolta i, també en el fet de saber negociar i encaminar els punts de vista particulars cap a un horitzó comú” D’altra banda, també formula com a objectiu “mostrar com es poden arribar a acords amb interlocutors diversos i amb interessos sovint divergents, per tal de convergir en la formulació d’estratègies comunes i aprofitar l’energia ciutadana per integrar-la en les polítiques culturals municipals”

Aquestes afirmacions ens conviden a una primera reflexió sobre el nostre paper com a gestors culturals, quina relació establim amb el territori on desenvolupem la nostra feina i el nostre posicionament dins l’administració pública local.

Però abans ens formulem algunes qüestions :

1. Si plantegem la necessitat de diàleg, serà perquè l’administració ha deixat de dialogar amb la ciutadania? ha dialogat alguna vegada?
2. El nom determina la cosa. No ens agrada parlar de participació, de negociació, de pacte. Ens apareixen altres paraules… després les veurem
3. Joan Subirats feia un tuit l’altre dia en relació a la legalització de Bildu “la calidad de una democracia se mide por la cantidad de disidencia que es capaz de contener”. Podríem dir que la qualitat d’una política cultural es mesura per la quantitat de projectes treballats colze a colze amb la ciutadania?
4. Les persones demanem, cada dia més, una administració relacional centrada en les persones i en la col·lectivitat. És necessari, doncs, demolir les estructures rígides per guanyar en flexibilitat i adaptabilitat? en favor de la ciutadania, és clar….
5. La celeritat actual, la velocitat en què s’esdevenen les coses necessita d’una transformació profunda de les metodologies de treball, del paradigma de la programació com a eix de la política cultural. Els canvis que estem vivint són més profunds i estructurals que pensar tan sols en la comunicació o en la participació.

Hem intentat ordenar la nostra intervenció en 3 NÚVOLS I 13 IDEES com a punt de partida:

Ecosistemes Culturals

1. La complexitat ja és estructural, el territori ja no és només el terme municipal on desenvolupar l’acció cultural. No podem pensar en el territori des d’un punt de vista unidimensional: físic, polític, institucional…. Cal incorporar altres dimensions i observar-les i considerar-les totes alhora: memòria històrica, el paissatge, el “paisanatge”, el territori virtual, les xarxes de transports, l’urbanisme, la mobilitat, les relacions personals, la multiplicitat d’identitats, la construcció de ciutadania, de comunitat… El territori es converteix en un gran mapa de relacions en 3D, com a mínim. (la virtualització del territori, dels llocs als espais).

2. El paradigma 2.0 actualitza i posa en primer pla els valors de crear, compartir, col·laborar i connectar i posa a les persones al centre d’aquest escenari. No es tracta només de tecnologies, es tracta d’un canvi social que s’apropia d’elles. Les tecnologies són eines que faciliten i fan possible el desenvolupament personal, de projectes…. no són un fi en sí mateixes. No estem parlant de tecnologia, estem parlant de la nostra actitud davant de les tecnologies. La tecnologia no pot avantposar-se mai als continguts. La societat té més poder i coneixement que qualsevol de les institucions que ella mateixa ha creat per a la gestió del comú. El Paradigma 2.0. significa una transformació cap a alguna cosa nova, que no perquè sigui nova ha de ser bona, però tenim l’oportunitat de fer-ho possible.

3. La velocitat amb que es produeixen els canvis és exponencial. No tenim temps d’entendre alguna cosa que ja apareix una altra més interessant. La capacitat d’adaptació als canvis requereix d’una gran flexibilitat i permeabilitat i de noves competències. L’actitud amb què abordem la complexitat i les incerteses serà fonamental per entendre una nova realitat.

4. La vida és una tómbola, o com diria Cortázar “la vida es una pura joda”, però també una xarxa de xarxes. Tot està format per xarxes, les neurones, els transports, la informació, els mercats, les relacions… Treballar en local, en xarxa, en el núvol, compartint, creant i activant xarxes, consolidant-les. I entenent que no totes les xarxes tenen el seu centre en nosaltres i que, fins i tot, podem no formar-ne part.

L’organització

5. La deconstrucció per esgotament del model i la necessitat d’una organització oberta. Per aconseguir una “institució expandida” cal canviar el posicionament de totes les persones implicades i pensar més en la generació de continguts que en la distribució dels que algú ha generat i col·locat en el mercat. Cal doncs treballar per una organització relacional i mediadora amb l’humanisme com a eix i humanitzadora en essència.

6. Retorn a la gestió d’allò que ens és comú. El servei públic com a la gestió del que és de tots, lluny de l’apropiació d’allò que és públic amb consciència de patrimonialització i “privatització pública”.

7. Les perifèries com a nous centres. Tornem a les xarxes, les perifèries com a nodes d’una xarxa no descentralitzada sinó distribuïda. A les perifèries hi ha el contacte, el frec, toquem la realitat. Comencem des de les perifèries per arribar als centres.

8. El canvi no és fàcil, ni ràpid, ni bonic. El canvi, és difícil, lent, lleig i, de vegades, fa mal i tot. El canvi comença en la micropolítica, la quotidianitat i les coses petites (pensa global, actua local)

Els professionals de la Cultura

9. Reivindicació de la vessant social i la dimensió humana de la gestió cultural. D’una forma o altra hem arreconat la idea que la cultura és, en essència, una qüestió de persones. Hem prioritzat protocols, anàlisi de xifres i treballs de màrqueting oblidant-nos del diàleg i de la construcció de ciutadania des de la cultura. La metodologia, les eines, són necessàries, imprescindibles, però tampoc són la finalitat de la nostra feina.

La cultura ha de millorar la qualitat de vida de les persones i de les nostres ciutats, no la qualitat material, sinó justament l’altra… I aquesta és una qüestió social. La cultura ens ha d’ajudar a trobar solucions als problemes fonamentals.

10. Actitud hacker. Segons el Jargon File un hacker és “bàsicament un expert o entusiasta de qualsevol tipus”. Aplicar passió a allò que fem, superar l’horari laboral, el rellotge, les estructures rígides. En paraules de José Ramón Insa “El espíritu hacker de la cultura local nace del interés por la excitación que produce el hecho de hacer cultura. El espíritu hacker transciende las relaciones habituales individuo-jornalero-administración”. Sobre aquest tema tenim un post pendent a temptatives… aviat!

11. És necessari aclarir conceptualment el nostre posicionament professional, des d’on mirem i on i amb qui treballem. No podem renunciar al compromís i a una certa càrrega ideològica i ètica en allò que fem. I és imprescindible reconèixer el valor individual i col·lectiu de la comunitat, però no com els altres, els administrats, destinataris, clients o públics… sinó com a part essencial de nosaltres mateixos. Nosaltres no som els propietaris dels serveis públics i demanem als altres que participin en els nostres projectes; no proposem i esperem que “hordas” de ciutadans lluitin per consumir, participar o respondre a les nostres propostes dissenyades als despatxos, legitimant-les…

12. On està escrit que les polítiques culturals només les fan els polítics? Quan hem abandonat la nostra funció de dissenyadors de polítiques culturals, el nostre paper tècnic de diagnosticar les situacions i fer propostes d’intervenció? Per què ens hem acomodat, en alguns casos, en un paper estrictament de “felpudo” que ja ni mosseguem. On i quan vam perdre la nostra capacitat crítica? la de qüestionar allò en que no creiem? allò que sabem que no és ni el nostre ofici ni el benefici de tots?

13. Mai hauríem d’haver abandonat els carrers. Treballem en espais compartits, cocreant amb els ciutadans, generant un activisme entre iguals a partir de la conversa, el diàleg… des d’allò petit i nano és des d’on es forgen les revolucions, els canvis. Tenim una funció d’interfaz, de connectors en múltiples xarxes distribuïdes: la ciutat, els sectors culturals, els ciutadans, els equipaments, les relacions personals, les identitats individuals i col·lectives… i la  pròpia organització, també la pròpia organització, sí..

EXPERIÈNCIES

Fotografia de Laura Quinto a l'Òpera Prat by @lacapsa

1. Projectes “motor” proposats des de la institució que els planteja com una idea recombinàtoria a partir del treball amb creadors. La instituació planteja una idea oberta, un pre-beta, des d’on poder recombinar les propostes a partir del treball amb les persones, generant un projecte beta nou i diferent fruit de les aportacions de tothom.

2. Projectes ciutadans on la nostra presència queda diluïda en el col·lectiu. Ja no representem la institució i som uns activistes més de la ciutat i aportem i aprenem des del treball col·laboratiu, compartint experiències i coneixements.

3. oportunitats i serendipia. No perdre la idea i la necessitat de ser laboratori i de fomentar espais d’experimentació. Reconèixer les oportunitats i beneficiar-se dels instruments de canvi que el món modern proporciona, també  de les tecnologies i la filosofia que les sustenta. Internet, la xarxa distribuïda com a utopia de l’accés universal a la cultura i a la ciutadania com a dret fonamental. Els nous escenaris ens aporten noves oportunitats. Això no és tan sols una frase feta. Només pel fet de ser-hi present amb una determinada actitud, oberta i flexible, la possiblitat d’experimentar és enorme i ens permet entrar en nous escenaris i traspassar fronteres… Però cal ser-hi.

També cal tenir present la idea d’acompanyament a determinades persones allà on la ciutat no pugui arribar, a espais que puguin afavorir el seu creixement personal que aportarà a la ciutat i enriquirà allò comú i compartit…

“Cultura és tot allò que fem les persones”

Els músics i la xarxa. 4 idees al fil de la #Catosfera

Aquest cap de setmana s’ha portat a terme a Granollers, la quarta edició de la Catosfera. Dins aquestes jornades, una de les taules portava el títol de “Música en xarxa, el nou Paradigma. Nous públics i nous models de negoci. La construcció de la cultura catalana a Internet”. A la taula participaven un portal de descàrregues “legals” de música, un músic i el responsable d’un blog en català sobre música i cultura.

Pel títol i els ponents podem entendre que hi havia la voluntat d’abordar quatre qüestions diferents: la xarxa i el canvi de paradigma que aquesta genera, el paper dels públics en aquest context, els nous models de negoci i la cultura catalana… Aprofitant el fil, deixo aquí la meva reflexió a propòsit de la música i la idea de canvi de paradigma (o no) en el sector musical.

Estem vivint una època de canvis constants, canvis que generen incerteses, les innovacions tecnològiques estan modificant de forma substancial les formes de relacionar-nos i de consumir. Aquest nou context ens fa diferents. La Cultura té un paper determinant en moments de crisi, de canvis, d’incerteses… apareixen noves oportunitats, però sobretot noves formes de veure, nous llocs des d’on mirar i pensar per fer diferent. És temps de renovar el discurs. Existeix un canvi de paradigma en el sector musical?

En la taula d’ahir es va posar de manifest que el sector de la música no ha canviat de paradigma. L’argumentari emprat segueix essent de fa segles, sona una mica antic. L’existència de nous canals i formats no ha propiciat un canvi conceptual, ni metodològic, tampoc un canvi en el posicionament del sector. Es recorre a arguments del vell paradigma, sense cap innovació més enllà de fer una aposta per l’autogestió (fenomen que fa molts anys que existeix), composar intercanviant opinions per correu electrònic, tenir un blog o una web i presència a quatre o cinc xarxes socials com a eines d’informació i difusió. Això no sona a canvi, sinó a voluntat de perpetuar models antics en temps canviants.

Públics… que dius que què? Els receptors, les persones que escolten música segueixen essent els criminalitzats, els pirates, els qui posen en perill el negoci de la música, els qui no saben valorar, els mediatitzats… Seguim essent la cara fosca de la lluna. Aflorem en el debat vinculats a les descàrregues o a la manca de cultura de consum musical però mai com a agents indispensables en l’acte de comunicació musical. Aconseguir ser valorats com a agents actius ja suposaria de per sí, un canvi de paradigma, independentment de formats i suports.

Negoci i indústria… El gran tema i el que menys m’atrau. Em cansen les discogràfiques i els drets d’autor tant com em cansen alguns músics que, per desig propi, volen viure de la música en directe perquè sí, perquè ho han decidit i creuen que ho poden fer,  i creuen que no han tingut l’èxit que es mereixien perquè els “consumidors” no sabem valorar les seves capacitats creatives, que l’administració pública no hi dedica prou recursos, que la indústria només valora allò que ven… Reconec la dificultat de poder viure de l’art, a mí m’agradaria viure d’aprendre i pensar però no pot ser. Els drets d’autor apareixen com inqüestionables en la majoria de discussions amb músics i, també molts, defensen la independència dels seus projectes esperant que una discogràfica de les grans vingui a buscar-los. Què poc sento parlar de qüestionar el mercat i proposar alternatives reals, basades en l’esforç i aprofitant els recursos actuals, treballant des d’allò petit i fent una taca d’oli, dialogant amb els públics, construint ponts per evitar el vell sector, teixint un discurs actual, una nova forma de fer i compartir la música. La loteria toca a molt poca gent, la realitat és que cal treballar molt per avançar una mica.

Construcció de la cultura catalana a Internet? Comencem a tenir un problema amb aquest tema… Des dels 80 les polítiques culturals de Catalunya s’han centrat en el valor de representació cultural i de construcció nacional des de la cultura. Una cultura homeopàtica i domesticadora, amb els mínims conflictes possibles. Ara hi afegim la paraula internet i sembla que podem renovar un debat caduc que és omnipresent des de fa massa temps. Crec que ja s’ha acabat el discurs de la normalització. El català és normal. I altres cultures són possibles, cultures múltiples i diverses en que no importi tant la llengua sinó el missatge, el contingut, l’expressió, la capacitat creativa i crítica, la capacitat de transmetre i comunicar. Centrar el debat en la llengua és un acte reduccionista que també ens redueix com a ciutadans plens, ens emmiralla i no ens deixa penetrar en nous escenaris.

Potser repensar del cert aquests i d’altres temes vinculats al sector musical ens ajudaria a entrar, vertaderament, en un canvi de paradigma en què la música (i l’art per extensió), assumeixin una nova centralitat social.

Pedra, paper i tisora… #noretalleulacultura

“Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse”
Gabriel Celaya

En els darrers dies s’han succeït diversos manifestos i posicionaments a la premsa i a blogs de col·lectius, institucions, professionals… en relació a les anunciades retallades a Cultura i a la convocatòria d’una manifestació el proper 21 de març sota el lema #noretalleulacultura.

No entrarem a valorar el manifest de la convocatòria ni els altres posicionaments al respecte perquè alguns ja ho han fet molt encertadament, com és el cas dels dos posts encadenats de Lluís Bonet al seu blog. Però sí que, ens agradaria poder deixar constància d’algunes reflexions que, com a professionals, ens genera tot plegat.

1. Quin sentit tenen les reivindicacions gremials? El temps dels gremis va passar fa massa, la cultura ha de ser capaç d’adquirir i construir un compromís social de reivindicació col·lectiva. No és temps de parcel·lar si no d’obrir, compartir i construir idees i teixit ciutadà. En quin moment hem acceptat la necessitat de retallar? Perquè som nosaltres, els ciutadans, els qui hem de pagar la crisi? No la paguem ja prou cada dia? Ens han retallat els sous, milers de persones s’han quedat sense feina, han pujat el preu dels aliments, dels transports públics, de la benzina…. mentre d’altres, els rics, financers i banquers ja s’han recuperat del “susto” i ens ensenyen els seus beneficis. De debò no hi ha capacitat crítica a la Cultura per qüestionar el sistema? No som capaços de proposar alternatives i sí de convocar una mani per reclamar la nostra part del pastís? Va, home, va…
2. La cultura és un valor social, no situem al centre de les justificacions la idea d’inversió econòmica, el PIB… Més humanisme i menys economicisme! La cultura ha de ser capaç de veure més enllà de la bombolla econòmica que tot ho ocupa i treballar des del petit, el quotidià que és des d’on es modifiquen les estructures i on es forgen els canvis. Cal repensar la forma de fer/treballar/construir cultura perquè això no és una conjuntura sinó el temps per construir noves estructures i formes de fer… El model capitalista, en general, està absolutament esgotat i, com diu, José Luis Sampedro, “esta cultura capitalista de cinco siglos ha agotado ya sus posibilidades (..) el PIB no es la medida del bienestar” i caldria plantejar seriosament la proposta de José Ramón Insa d’utilitzar altres indicadors com l’IDH (índex de desenvolupament humà). Reivindiquem una cultura de dimensió humana i no industrial.
3. Què vol dir “excepció cultural”? Realment és lícit reivindicar que la cultura sigui un oasi al marge de les retallades generalitzades en tots els pressupostos?… La cultura no pot ser excepció, no pot reclamar apartar-se del context real i viure en un petit paradís… La cultura, la creació, no tenen sentit fora del seu context social, econòmic, polític, perden essència.
4. Estem totalment d’’acord que un 0,8% del pressupost de la Generalitat és una xifra ínfima però, sobretot, no podem demanar “ser diferents”. En tot cas, ens hauríem de plantejar una certa homologació amb les polítiques socials, educatives, sanitàries… Però, clar, estaríem parlant d’un altre govern, un altre model, una altra societat… Estaríem parlant de progrés, en el sentit d’anar cap a un escenari que millori les nostres condicions de vida i pensament. De tot això hauríem d’estar parlant.
5. El problema de la no existència d’un projecte cultural dificulta establir un criteri clar i una aposta sobre a on cal retallar i a on posar l’accent o incrementar els recursos… Si cal retallar no ha de ser de forma lineal i aquí és bàsica l’existència d’un projecte polític, projecte que ningú ha estat capaç encara d’ensenyar, per por? per inexistència? per ideologia? Clar que l’opacitat és la ideologia del “govern dels millors comptables”…
6. Crisi i cultura són paraules sempre agafades de la mà… Encara no hem aprés que la incertesa, la complexitat, la crisi són estructurals en la Cultura? Necessitem construir des de la Cultura un nou model de relacions que posi en valor les diferents formes d’expressió, de pensament, de creació… i les posi en relació amb les persones, fora de les lògiques economicistes i de mercat. Lluny de la cultura de l’espectacle i aprop, més aprop… de tot allò que ens fa més humans, relacionats amb el nostre context social i el nostre entorn, de qüestionar-lo i generar conflictes, de fer-nos pensar i ser més crítics… més aprop d’una cultura lliure i transformadora.
7. La cultura no és un servei públic. És un bé comú, és de tots, no és d’algú que decideix allò que és bó o dolent i proveeix en funció de lògiques de mercat. La Cultura “es un arma cargada de futuro” i esdevé en ideologia en la seva pràctica, no ho oblidem.

Proposta d'Òscar Guayabero per a #noretalleulacultura

La gran majoria d’associacions han convocat la manifestació de demà al MACBA, nosaltres també hi serem. L’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya, s’ha adherit tard i malament. Hauria d’haver estat en els orígens, en la redacció del manifest, en la pròpia convocatòria, hauria d’haver fet possible que fos un manifest diferent, més ric, menys corporativista, més obert… Com a en Joan Subirats a nosaltres ens preocupa molt que “muchas profesiones, como la mía propia, afronten el futuro más con las armas del corporativismo y la defensa numantina de lo conseguido que con la capacidad de repensar que es lo que cada uno logra aportar ante problemas que requieren abordajes complejos, intelectual y profesionalmente”.

10 coses que li demano a un regidor de Cultura

Imatge de J.R. Mora

En les properes  setmanes començarà una nova campanya electoral. Ara toquen eleccions municipals. Els partits polítics ja fan les primeres temptatives de connexió amb la ciutadania: algunes primàries per escollir candidat a l’alcaldia, confeccionar les llistes, elaboració de programes electorals més o menys participatius, primeres declaracions de possibles aliances… la maquinària dels partits es desentumeix del darrer plebiscit de fa pocs mesos.

Acabem de viure la gran enganyifa del partit del govern actual que va prometre cel i terra amb un missatge de connexió i renovació política que ha quedat en una gran retallada a tort i dret sense criteri i que encara no ha dit clarament on posarà les seves prioritats. És més, sembla que no ho farà fins passades les municipals per continuar fent-nos creure que ells, “el govern dels millors”, tenen la recepta per sortir de la crisi sense fer mal a les víctimes reals de la mateixa: la ciutadania. Cap esperança en aquest sentit.

Tornarem als mitins, a l’exclusiva utilització dels mitjans de comunicació tradicionals, a una presència injustificada a la xarxa… i a les grans promeses. I ens demanaran, de nou, que els votem.

Difícil elecció per als votants, en general, i diria que per a mi, en particular, també, que mai no he canviat el sentit del meu vot. I no ho he fet, crec, per responsabilitat, compromís i una certa lleialtat ciutadana i ideològica. Cal donar temps als projectes, als equips, a les persones… Els partits polítics estan formats per persones i els equips de persones són claus en el desenvolupament dels projectes.

Per la meva feina d’anys en les polítiques públiques de la cultura municipal, sempre he estat en contacte directe amb els polítics, amb la política, mantenint la distància necessària per interpretar correctament els encàrrecs, els projectes i, amb la màxima professionalitat, donar-los el màxim de sentit en allò que diríem “polítiques culturals”, un conjunt ordenat d’accions en un territori que permeti reconèixer un projecte cultural de ciutat, orientat, identificable i clar,  que resolgui els problemes quotidians del present però que plantegi i aporti solucions per al futur. És a dir, la construcció d’un relat cultural del territori.

I jo també li demano coses a aquells en qui diposito la meva confiança, en les persones per les que crec que val la pena apostar. Així, doncs, faig la meva carta als reis i, sintèticament en una mena de decàleg, li demano als polítics i, especialment al que ocupi el proper càrrec de Regidor de Cultura, unes quantes coses:

1. Que faci política. Ja ho sé, demanar a un polític que faci política és com demanar-li a “las manzanas cómo se acuestan para tener manzanas” però els polítics es dediquen a manar sobre les estructures tècniques, creient-se que perquè el poble els ha escollit estan posseïts per una ciència infusa que els fa coneixedors de l’organització, de la seva història i tradició, dels seus valors, dels processos, de la legislació… i del conjunt de coneixements adquirits pels equips de treballadors. Fer política significa estar en contacte amb la ciutadania, conèixer les seves necessitats, impulsar serveis que les resolguin sense caure en la pressió quotidiana de les demandes concretes que no fan més que privatitzar per a uns pocs el que és de tots. Fer política també és saber prioritzar i dotar de recursos els projectes que contribueixen al desenvolupament comunitari i milloren la ciutat, sense haver de repartir-los equitativament per acontentar tothom. I fer política és ser coherent amb la detecció de necessitats, la definició de línies estratègiques i l’assignació de recursos.
2. Que sigui honest, que no m’enganyi, que digui el que pensa sense amagar-se’n, que actuï tal com sent i pensa, que no digui una cosa i faci d’altres, que es mostri tal qual, sense artefactes.
3. Que llegeixi. La lectura porta directament al coneixement. Sí, llegir ens fa lliures. I ens fa aprendre coses que no sabem, perquè no ho sabem tot. Llegir ens fa veure que hi ha gent que pensa de forma diferent a nosaltres i que no cal que estem d’acord en tot per poder treballar plegats en algunes coses. La lectura ens fa crítics amb la realitat i amb nosaltres mateixos. No es pot confiar en algú que no llegeix.
4. Que escolti. No ho sap tot. Ningú no ho sap tot. Escoltar implica una actitud d’incorporar els altres, de posar-se en el lloc dels altres i de pensar. Pensar contrastant l’escoltat amb la teva pròpia experiència. Escoltar és actuar en companyia.
5. Que pensi en gran, que no es tanqui al despatx i dediqui hores i hores a resoldre els papers que té sobre la taula ni a fer reunions inacabables. Que miri lluny i que sigui capaç d’engrescar-me a arribar-hi, que es posi i em posi reptes, que no es quedi en les coses petites que no porten enlloc i ocupen molt d’espai i temps. Ja tenim gent que s’ocupa d’això i ho fa molt bé. Pensar en gran suposa trascendir límits i trencar-los.
6. Que arrisqui, que sigui valent. “Qui no s’arrisca no pisca” i arriscar és de valents. No té cap sentit el continuisme, la burocràcia, conservar allò que ja tens i no apostar per proposar coses noves, sense por.
7. Que aposti per la creativitat en un sentit ampli. Per donar recursos als creadors, per aprofitar les capacitats creatives de la ciutadania, per implicar-se en processos nous que generin noves oportunitats i obrin noves perspectives. Que sigui capaç de reconèixer el talent i activar-lo.
8. Que s’impliqui en el desenvolupament d’una cultura lliure, creativa, compartida, oberta, de tots, sense privatitzacions ni exclusions. Que conegui la xarxa i les seves possiblitats, que aposti per l’alfabetització digital.
9. Que tingui curiositat. Observar, investigar, experimentar, aprendre, pensar,  necessiten d’una gran dosi de curiositat, de sorpresa, de mirada de nen petit que ho té tot per fer i per conèixer.

10. Que no es justifiqui. No necessito que m’expliquin contínuament les raons per les quals no es pot tirar endavant una o altra proposta perquè no ha pogut convèncer els altres d’allò en que creu. Si realment hi creu tot és possible i ho aconseguirà. No vull justificacions, m’importen un pito. La justificació és de mediocres.

a propòsit del primer festival de crowdfunding a barcelona

Compartir Dóna Gustet (CDG) és un procés col·lectiu que treballa, des de diferents disciplines i arts, en la recerca, difusió i intervenció per la cultura popular, lliure i de transmissió directa. El projecte naix de la constatació que existeix una gran connexió entre les formes de fer de la cultura tradicional de transmissió oral i les noves possibilitats de producció i distribució lliures que ofereixen Internet i les noves tecnologies.*

imatge de la sala de @rafamilan

El dissabre 5 de febrer CDG va organitzar, a la Sala d’Actes del Centre Arts Santa Mònica, el I Festival Crowdfunding, una trobada que es repetirà els propers dies a Madrid i a Donosti.

Feia temps que no prenia part d’una proposta tan enriquidora pel nivell de debat i diàleg entre ponents i assistents.

Ras i curt, el Crowdfunding (crowd = multitud, funding = finançament) és un model de finançament de projectes i iniciatives a partir de petites aportacions econòmiques de la ciutadania i altres agents que es vehiculen mitjançant les xarxes socials. Podria extendre’m més en el concepte però us recomano visitar les webs de les plataformes i projectes que van participar-hi: Goteo, Compartir Dóna Gustet, El Cosmonauta, Verkami, Lánzanos, El Activista, No-res…

A propòsit del debat recullo aquí un seguit de reflexions, obvietats, afirmacions i constatacions:

Existeixen molts projectes creatius a la recerca de recursos per poder-se executar i que queden al marge dels ajuts públics i de la inversió de la indústria cultural.

De tots els projectes que es presenten a les diferents convocatòries de subvencions només uns quants acaben rebent ajuts. La resta queden sense finançament i, en la majoria dels casos, sense poder tirar endavant. Els sistemes d’ajuts públics funcionen així com un filtre entre les creacions i la ciutadania i mediatitzen la construcció d’universos simbòlics privant-nos d’infinitat de propostes i generant una cultura “oficial” sustentada pel suport públic.

I passa el mateix amb la indústria cultural, que dóna suport només a aquelles creacions de les quals es pot treure un rendiment econòmic, un benefici.

Però què passa amb la creació? amb els creadors? amb els projectes que no superen el filtre de les subvencions o no es consideren comercials per la indústria?

El crowdfunding es pot convertir doncs en una bona eina de finançament col·lectiu que ajudi a desregular aquesta mediatització de les administracions i la indústria posant l’accent en la ciutadania que tria amb les seves aportacions les creacions que tiraran endavant o no.

El finançament col·lectiu de projectes no és una idea innovadora en sí, ho és el context en què es desenvolupa, la xarxa, i les oportunitats de reduir espai i temps, facilitant els processos. Més enllà del finançament hi ha una nova dimensió, la creació de comunitats interessades en els projectes que poden incidir en el resultat, generar noves creacions…

No es tracta de ser tecnoutòpics o tecnoptimistes o com vulguem dir-li,  però la xarxa és una oportunitat de (re) construir una dimensió de comunitat i un enfortiment del teixit social des d’una dimensió global, en què el concepte de proximitat no es vincula a espais físics sinó a idees, cultures, tendències… i també d’assumir de nou el nostre paper en els afers públics, posar-nos en el camí de la conversa, del contacte, el diàleg i l’acció col·lectiva.

El finançament col·lectiu o crowdfunding no hauria de reduïr-se a aportacions econòmiques, jo puc aportar les meves aptituds o altres recursos. En aquest sentit, Goteo contempla aquest tipus d’aportacions i crec que cal donar-los molta importància, més enllà de la vessant monetària les aportacions en força de treball, en recursos tècnics, espais, estructures són també imprescindibles.

Em preocupen les llicències dels projectes resultants. Per tal que es tanqués el cercle entenc que caldria apostar per llicències de propietat intel·lectual no restrictives … Està clar que cadascú és lliure de finançar el què consideri però també cal retornar a una cultura popular i les llicències lliures hi contribueixen.

Projectes com el de Goteo tenen una dimensió de servei públic amb la singularitat que els projectes reverteixin en el procomú, en un retorn social. Comparteixen conceptualment una base amb la idea de les subvencions i el paper dels estaments públics. L’administració pública hauria d’entrar en ambdues esferes: com a microfinançadora d’alguns dels projectes i generant mecanismes que permetin als ciutadans participar en la presa de decisions sobre els ajuts públics a la cultura.

Finalment, i com a nota al peu, acabem amb els anglicismes…

 

_________

* La cita que obre el post és del col·lectiu Compartir Dóna Gustet

** Podeu veure el streaming del debat aquí (via experimentaltv.org i neokino.tv)

ideologia, política, cultura…

El 4 de gener TV3 ens va sorprendre amb una llarga entrevista al nou conseller de Cultura Ferran Mascarell. L’entrevista emesa íntegrament, sense editar, repassa les principals preocupacions del nou conseller que diu que organitzarà conceptualment la seva acció en quatre àmbits; creativitat, progrés, comunitat i identitat.

Tot just al començament la periodista li comenta que, remenant l’hemeroteca del 2006, en el seu primer nomenament ja havia dit que “intentaria treure de la cultura càrrega política” i li pregunta si ara, en les condicions d’aquest nou govern, continua pensant el mateix i si li serà fàcil. Mascarell respon “justament, encara més, si alguna virtut puc aportar jo a tot això és treure-li càrrega política, jo sempre he pensat que la política és important però la cultura ho és encara més (…) la cultura és allò que constitueix les nostres societats, les nostres maneres de viure i convé molt que hi hagi distàncies. La cultura dissenya futurs possibles i la política els escull i els aplica, sinó hi ha dissenys imaginats és difícil que la política faci bé la seva feina”

He de reconèixer que sóc dels qui s’han alegrat de la designació de Ferran Mascarell com a conseller de Cultura, dels qui pensen que pot fer una bona feina a la conselleria, una feina que va lluir molt poc en els escassos 8 mesos en el govern de Maragall l’any 2006. Però al costat de la primera alegria un sentiment estrany de “no sé com s’ho farà en un govern de dretes un senyor d’esquerres com ell”. I aquesta afirmació al començament de l’entrevista de fer veure que en polítiques culturals els marges són el que són, que s’ha de treure càrrega política indica que per a Mascarell les decisions en política cultural són més tècniques que polítiques i això, al costat d’algunes afirmacions més del president Mas en la mateixa línia, abona la tendència que s’està imposant en la nostra societat de que les ideologies no són importants, que no són necessàries i que tot és qüestió de treballar amb “els millors”, “el govern dels millors” que diria en Mas.

He tornat a repassar el programa electoral de CiU i el programa electoral del PSC per veure si realment com diu Mascarell “en polítiques culturals els marges són el que són, una biblioteca és una biblioteca i si falten en falten”, “un país val el que val la seva cultura: creativitat, progrés, comunitat i identitat són els eixos comuns al sentiment dels partits considerats catalanistes”. Realment no trobo tantes coses en comú com ens vol fer creure.

CiU parla de Cultura sota l’epígraf nació, entre l’autogovern i la Catalunya global, i la gran majoria de les seves propostes tenen a veure amb la llengua, la identitat, la cultura popular i tradicional. “Les propostes de CiU en matèria de cultura posen l’èmfasi en la identitat, els valors i la llengua com a elements culturals bàsics per a la cohesió social i la convivència ciutadana” i “en la creativitat com a motor per trobar nous camins i crear noves oportunitats”

El PSC inclou la Cultura a l’apartat de Coneixement i Cultura al costat d’Educació, Universitats i Recerca, Política Lingüistica i Comunicació. Parlen de les indústries culturals com a pilar de l’economia, ampliar els públics de la cultura i advoquen per una administració cultural forta, ordenada, amb prioritats clares que atèn la diversitat.

Realment no hi ha gaires coincidències quant al plantejament conceptual de com entenen uns i altres la cultura i el país. Recomano una lectura detinguda d’ambdòs programes un cop passades les eleccions perquè en la configuració del govern i en la seva concreció podrem veure el pes del programa, i per tant dels compromisos, en les decisions dels nostres governants.

Fa poc que hem escollit els nostres representants a partir d’unes propostes programàtiques, no semblava que fossin tan iguals quan es presentaven a la ciutadania. El resultat de les urnes ha estat el que ha estat i tots esperem que ara concretin les seves propostes en polítiques en tots els àmbits. Si no hi ha diferències com sosté en Mascarell potser no calia fer programes diferents i hagués estat suficient amb passar un procés selectiu per triar-ne els millors. En una democràcia la política és la forma que tenim per gestionar el que és de tots i la ideologia és el conjunt d’idees que els individus tenim sobre el món, la societat, les coses i, per tant, qui orienta la política… La política sense ideologia és una tecnocràcia o una burocràcia, una administració sense sentit, sense rumb.

Sembla que ja ningú es qüestiona obertament les coses, que és més important l’economia que la creativitat, el valor econòmic de la cultura que la seva capacitat de transformació,  els sectors que la societat, la indústria que l’humanisme, la gestió que la política. Ens volen fer creure que només hi ha una manera de fer política, que no és necessària la ideologia, que les retallades són necessàries pel bé comú, que molts hem de fer ajustos perquè uns quants puguin mantenir els seus nivells de beneficis. No hi estic d’acord. Hi ha d’altres maneres de fer les coses i, aplicat a la cultura:

- una biblioteca no sempre és una biblioteca, hi ha molts tipus de biblioteca, des de magatzems de llibres i documents a equipaments públics amb projecte cultural i connexió amb la ciutadania que vetllen per l’accés a totes les formes de coneixement i minimitzen les barreres que el limiten.

- no és el mateix repartir subvencions als sectors per tenir-los contents  que generar una política de concertació a llarg termini

- no és el mateix entendre la cultura com a una activitat econòmica que com a una eina de transformació social, com un dret dels ciutadans.

- no és el mateix donar suport a produccions que després no tindran sortida en un mercat limitat que crear xarxes de difusió (bàsicament municipals) on aquestes produccions puguin girar sense haver de suportar dues vegades el cost de la producció.

- no és el mateix recolzar els sectors culturals (la indústria) que crear les condicions per al desenvolupament de projectes culturals desplegant espais de creació per tot el territori.

- no és el mateix dirigir la cultura des del govern que donar suport a una xarxa d’equipaments i projectes en el territori en cooperació amb els municipis

- no és el mateix rodejar-se d’assessors inútils per resoldre problemes d’estructura del partit que confiar en la pròpia organització i desenvolupar polítiques de professionalització

- no és el mateix, no, no és el mateix.

I la transversalitat de la cultura no s’ha d’entendre només en clau interna, nos amb nos, sinó amb totes les àrees del govern: Educació, Universitats, Comunicació, Territori, Economia… serà possible això? serà possible donar un lloc de centralitat a la cultura en un govern marcadament de dretes?

No hi confio gaire en aquest govern. Tot i així, estaré pendent de les decisions del conseller de Cultura per intentar esbrinar si, malgrat tot, està per una cultura oberta, moderna, innovadora, creativa, transversal, social, articuladora i integradora o més aviat el seu nomenament és tan sols una excusa per acontentar durant un temps al sector cultural.

Veurem

10.01.11 aquest matí Helena Garcia Melero a Els Matins de TV3 ha entrevistat al conseller Mascarell… aquí l’enllaç