Cultura de pedres

A propòsit de l’article de La Vanguardia de diumenge 8 d’agost

Barcelona comptarà en breu amb prop de 30.000 metres quadrats més d’espais per a la cultura i, més concretament, per a la creació, en sis antics espais fabrils de la ciutat.

Sobta d’entrada l’enfocament arquitectònic que domina el reportatge i no és pas el primer cop que, en parlar d’aquestes fàbriques, només es parla d’espais i més aviat poc dels projectes que han de donar forma a tot plegat. Es parla molt de condicionar espais  i es remet a les entitats sectorials representatives que van de la mà de l’Ajuntament en aquest projecte immens regit per la ja gastada paraula “creació” que, per altra banda, comença a semblar l’argument vàlid I legitimador per a qualsevol idea, per vella, estranya o inútil que aquesta pugui ser.

Darrerament, la recuperació de fàbriques i altres espais en desús per a la cultura és una constant en municipis de tota Catalunya… Però la pregunta és si aquests edificis responen a una diagnosi clara de la situació actual de cada municipi o a la necessitat dels governs municipals de recuperar espais (catalogats o no) sense una finalitat clara més enllà de la inauguració I els impactes en premsa que generin.

Què hi ha darrera la pedra més enllà de condicionar espais? Què hi ha darrera les pedres, quins són els projectes?

Els equipaments són eines al servei de polítiques culturals, existeix una política cultural clara, orientada i definida? Existeix una anàlisi i una diagnosi que recomani 30.000 metres quadrats nous d’equipaments culturals a Barcelona? Per a qui? Per a quants? Seran espais de proximitat i d’incorporació de ciutadans a la creació o seran espais gremials per al desenvolupament i consolidació dels sectors artístics que aglutinen una mínima part del moviment creatiu de la ciutat? És un afegit més per a la marca Barcelona?

Conca, Peccat… cada cop més institucions i gestors aposten per una planificació i racionalització que garanteixi que la intervenció en cultura sigui eficient  i respongui a necessitats reals de la ciutadania, però sembla que de vegades ho oblidem… o no utilitzem el discurs com a mètode?

Darrerament els gestors som més propers als arquitectes que a la cultura i ocupem més temps en la construcció d’elements inerts que en la gestió d’un ésser viu com la cultura.



Anuncis

Quant a mardiaca

Treballo amb persones des de la cultura, a @lacapsa
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s