sobre els públics de la Cultura

El Programa de Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona ha organitzat els dies 16 i 17 de setembre les Jornades Internacionals “Conèixer els públics de la cultura” on s’han presentat diversos estudis de públics de festivals de música, de teatre… de Catalunya i de França. En aquest context el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va presentar el treball dirigit per Jaume Colomer sobre els estudis de públics dels principals equipaments culturals de Catalunya.

Unes jornades carregades de xifres, dades, percentatges, perfils, tendències…. ufff!!! el contrast en els passadissos, fent el cafè, el cigarret, les xerrades amb els colegues… és finalment el que et fa bullir l’olla i et fa pensar, dubtar… reflexionar sobre el valor de les paraules i els conceptes.

En una tarda gris de dissabte, bona música de fons (IDG_Setembre i La Buena Vida )
i el google docs compartit, aquí van les nostres conclusions:

Quant al concepte

Àngel Mestres, a les seves conclusions parlava de convertir els enunciats en preguntes per entendre de què estem parlant. Així que, de què estem parlant quan parlem de públics? busquem en el diccionari :

Públic m.

  1. La gent en general, tothom indistintament.
  2. esp. Els qui assisteixen en un espectacle o que participen en determinades afeccions; clientela.
  3. Conjunt de consumidors o usuaris als quals s’adreça una obra, un servei, un mitjà de comunicació, un producte, etc. El públic d’aquest diari és essencialment conservador. L’oficina bancària romandrà tancada al públic durant les tardes. Pel·lícula apta per a tots els públics.

Pensem en el públic com el subjecte passiu destinatari d’una determinada acció, el concebem de forma unidireccional… Al qui esperem, busquem o desitgem transmetre valors, emocions, idees, sentiments que contribueixin al seu desenvolupament personal I social. L’abordem com a cosa quan volem aportar-li el més humà que podem compartir, els universos simbòlics.

No ens agrada el concepte de públic, pensat així… no el reconeixem com a propi!

Aquests dies havíem remenat en uns vídeos de Toni Puig de la seva participació en el Seminario Internacional Redesearte Paz el mes de març d’enguany a Santiago de Chile. Toni Puig desenvolupa el seu concepte de ciutadania plural i el diccionari diu:

Ciutadania

  1. f 1 Conjunt dels ciutadans.
  2. 2 DR Condició i dret que ostenten els qui pertanyen a una comunitat política erigida en estat, que expressa el vincle existent entre aquest i els seus membres.

Plural

  1. adj Que es refereix a més d’un. S’oposa a singular.

Canvia el valor dels conceptes. Públic és un conjunt de consumidors que prenen alguna cosa que els oferim mentre que a la ciutadania plural li reconeixem tanmateix uns drets constitucionals, humans… (de producció i creació, d’associació, de participació, d’accés a la cultura i a la vida política…), són prosumidors (i ja té nassos que prenem en conceptes nascuts del màrketing) no només prenen, també aporten, tenen el dret de fer-ho o no. Dels prosumidors esperem diàleg, implicació, interacció, participació i, fins i tot, modificació dels nostres projectes. I, si volen, simplement consum…

Més enllà de canviar noms, canviem l’univers que gira al voltant dels dos conceptes i de la seva interpretació.

Els públics s’inscriuen en una lògica de política o acció cultural vertical en què una institució ofereix a un conjunt determinat (o no) de públic una proposta, vol captar la seva atenció i treballa amb eines de màrketing de dalt a baix, en una clau 1.0

La ciutadania plural s’insereix en una lògica o acció cultural horitzontal, multidireccional i complexa en què hi ha una voluntat de mediació per a la construcció i evolució col·lectiva, la institució o projecte estableix espais de diàleg i creació col·lectiva per al desenvolupament conjunt de propostes, potser en una clau més bottom up i un esperit de reciprocitat més propi d’una realitat 2.0.

No ens enganyem, tots dos requereixen un coneixement exhaustiu de l’entorn, de les persones, dels agents… El principal punt feble del treball 2.0 és com podem aplicar mètodes científics per desxifrar, objectivar, combinar i transferir la informació convertint-la en coneixement… I la resposta és, simplement, que cal un anàlisi de públics 1.0 que aporti el mètode i el rigor necessari i que ens aporti dades per poder treballar de forma 2.0 amb la ciutadania plural.

Quant a la gestió cultural

L’empatx numèric del matí el va resoldre com un mag José Luis Melendo al seu taller de la tarda Les estratègies territorials d’informació i transferència de coneixement sobre els públics culturals. José Luis va posar l’accent en els entorns i en la professió posant sobre la taula una reflexió interessant quant als mètodes i el posicionament dels gestors respecte els públics, els ciutadans… A mode de síntesi destaquem algunes de les reflexions que ens van suggerir el taller

La necessitat de treballar a partir del mètode científic per obtenir i treballar amb dades verificades, estructurades, combinables que ens permetin convertir la informació en coneixement. El gestor cultural és doncs un científic amb una enorme responsabilitat social.

Però també és un agitador, algú que coneix els ciutadans, coneix l’organització, coneix l’entorn i té la capacitat i l’actitud per dialogar i interactuar amb tot d’una forma sistèmica, generant connexions, xarxes, complicitats… i, per tant, capacitat per gestionar la complexitat.

La necessitat de la transferència de coneixement a diferents escales, propiciant el coneixement en espiral, creant les condicions que afavoreixin l’aparició d’entorns de creativitat i innovació.

L’actitud del gestor cultural ha de ser d’aprenentatge continu, de mirada oberta a un entorn canviant i a posar en relació creadors i ciutadania propiciant un enriquiment mutu que vagi és enllà de connectar productes i consumidors.

Parlem de ciutadania plural, activa i generadora de valor i no de públics com a valor numèric sinó com a capital humà, no parlem d’ells com els altres en una relació unidireccional. Són l’eix dels nostres projectes, origen i final de la nostra acció.

La nostra actitud ha de ser capaç de combinar rigor i contacte, el mètode científic i el carinyo, xifres i cares, la gestió amb la proximitat, qualitat i emocions.

 

Capsa Acció Musical

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s