Chanquete ha muerto

Aquest dies previs a Interacció 2010 una amiga va fer un tweet celebrat entre els seus followers que deia exactament “Según un sabio amigo Interacció es como volver a Verano Azul pero en un iPad”. Aquesta sèrie forma part del record d’infància de diverses generacions fins al punt que totes l’han fet seva i no recordes quina va ser la seva primera edició ni quan la reposició. Tots l’hem tinguda com a referent.

La tensió intel·lectual i l’aprenentatge de nous conceptes i nous focus de pensament han estat les constants d’edicions anteriors i Interacció s’ha convertit en un veritable referent de la gestió i les polítiques culturals a Catalunya, la restat de l’Estat, Europa i Amèrica Llatina. El CERC, com a institució convocant, ha afrontat el repte de generar un discurs inspirador i innovador de les polítiques culturals municipals i un referent per a una àmplia generació de gestors culturals, un espai on hem pogut trobar pensament, reflexió, relació, coneixement… un autèntic espai de trobada de la professió que permetia conèixer, de primera mà, les principals tendències a tots els nivells en la gestió cultural i, per molts de nosaltres, ha estat un ajut inqüestinonable per fer el relat de la nostra pròpia i personal trajectòria professional amb una gran dosi d’identificació col·lectiva en una professió mancada de reconeixement formal i social.

El temps ha anat passant i Interacció s’ha anat repetint cada dos anys, si bé és cert que darrerament com una mala reposició, i molts de nosaltres hem continuat venint a l’espera de trobar-nos en aquell espai de referència.

L’edició del 2008 ja anunciava el que ha estat la d’enguany, la mort per inanició, per manca de connexió amb les corrents de pensament, de coneixement de la realitat social, de les noves tendències culturals, de la necessitat de la reformulació de les polítiques culturals per atendre les noves necessitats i demandes de la societat… en definitiva si el nom és Interacció el resultat ha estat Intracció si és que es pot dir així al fet d’interactuar un amb un mateix, un pilar de 6 per entendre’ns.

També podríem dir-li viure del cuento o viure de rendes al fet de fer referència constant a edicions anteriors en un moment en què, per manca d’idees, ja no troben la forma de continuar mantenint un espai que havia estat però que ja no és.

Anem a pams:

1. Continguts. Res de nou sota la capa del cel. Cap de les propostes presentades ens ha sacsejat, ens ha resetejat les neurones i ens ha fet replantejar alguna de les coses de les que portem entre mans. Rastrejant la documentació de la carpeta no he sabut trobar els crèdits habituals. No hi ha una direcció responsable, no hi ha un comitè científic i, per tant, no sabem qui ni què hi ha darrera de les Jornades, qui ha construït aquest discurs entorn la democràcia cultural i la transformació social. Tot indica que es tracta d’un jomeloguisjomelocom més i una reposició desafortunada en uns temps que demanen altres formes de pensar i actuar. Res a dir amb la majoria de ponents que per la seva trajectòria professional àmpliament documentada podrien haver fet un altre paper si algú els ho hagués demanat

2. Format. Plenaris i espais simultanis amb ponents amb discursos unidireccionals acompanyats de moderadors i moderadores, regidores i regidors de la quasi desapareguda província de Barcelona que no han estat capaços pràcticament ni de presentar els ponents ni, evidentment, de motivar un debat posterior a les ponències, un debat que ha estat absolutament segrestat. Es pot entendre avui un espai de referència que no disposi d’un streamming de qualitat que et permeti seguir des de qualsevol lloc del món el que està passant? sense un espai col·laboratiu en què es pugui interactuar amb les taules des de dins i des de fóra del recinte? Les xarxes socials han estat tractades molt residualment i, evidentement, no han pogut transmetre a la xarxa un veritable espai d’interacció. La utilització del twitter i el hashtag #interaccio10 tampoc ha estat degudament utilitzat i, per tant, tot ha quedat reduït a una simple anècdota dirigida a fer veure que no calia, com per justificar allò de “veus, si això no ho mira ningú”

3. Espais complementaris. Interacció com a espai de trobada i relació ha generat tradicionalment un espai “espontani” de coneixement, el pati del CERC. Un espai on ens hem pogut trobar, conèixer, intercanviar experiències, compartir i contrastar el que acabàvem de sentir dels ponents i on, fins i tot, podíem continuar la conversa amb els propis ponents. Ha desaparegut l’espai de cafè del pati de la tarda (reducció per la crisi?), les pauses han portat un ritme d’anar per feina i recollir ràpid per a que tornéssim a les sales a sentir les magnífiques ponències que ens ha presentat l’anònima direcció d’Interacció. Si algú es pren la molèstia de dedicar tres dies del seu temps a assistir a Interacció és precisament pel valor d’allò presencial, pel frec, pel contacte, per la possibilitat de relacionar-nos i contrastar les nostres experiències. Avui tot està a la xarxa i tot es pot trobar sense desplaçar-nos i si ho fem per alguna cosa serà.

A canvi cal valorar molt positivament el blog que, en temps real, anava complementant els temes que es tractaven a les ponències (ara sí, amb continguts de veritat) i la bibliografia que també ha anat enriquint els tristes continguts que, en general, han aportat els ponents. Si us plau que ningú pensi en tancar el blog una setmana després, tota aquesta documentació és molt útil i es necessita un temps per pair.

En fi, ara que Chanquete ha muerto, potser val la pena pensar que no cal més Interacció d’aquest tipus, que l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona s’ho faci mirar i repensi i proposi una Interacció com sempre ha estat, ambiciosa, moderna, avançada, amb visió de futur i en què els gestors culturals trobem veritables espais d’aprenentatge com a professionals,  com a sector i com a col·lectiu.

I, si això no passa, potser alguns ens plantejarem una Anti-Interacció de tertúlia i conversa, d’espai de café i de pensament. Al temps…