Bonus Track

Aquest post voldria ser, salvant totes les distàncies, una cara B o un bonus track del post en què Xavier Marcet, sota el títol de Políticas públicas: cuando poner las condiciones no es suficiente, reflexionava entorn l’obsessió dels poders públics en posar condicions i desplegar recursos (inversions materials) per al desenvolupament del talent i l’impacte econòmic sense sovint atendre al més important, les persones, que són les que ho fan possible. Aquesta reflexió és també molt vàlida en el camp de la gestió de la cultura on tots podem recordar i pensar en grans projectes o equipaments que no han generat allò que s’esperava, que s’han quedat buits o que no han sabut desenvolupar el potencial que tenien.

De vegades però, els poders públics quan prioritzen, s’obliden que, al costat de la inversió en infraestructura, és molt important incorporar en el procés a aquells que les han de fer funcionar, a les persones que s’ocupen de fer-les actives i posar-les a l’abast de ciutadans, creadors, emprenedors… i fer créixer el talent i les capacitats de la ciutat.

La lògica sembla clara: les inversions han de ser conseqüència de les polítiques culturals que són les que determinen que, per desenvolupar determinades accions, són necessàries determinades infraestructures. En canvi, acostuma a ser més habitual trobar que les decisions en la construcció d’infraestructures són prèvies a les polítiques culturals, condicionant-les. Els projectes culturals han de marcar les inversions i no a l’inrevés.

En aquests casos, acostuma a passar, i ho hem vist en repetides ocasions, que ja no serveixen com a eina i es mengen els pressupostos públics, generant un abisme enorme entre les condicions que es posen per al desenvolupament de projectes i les necessitats reals. Llavors acaben exercint una força centrífuga del talent o de la creativitat, allunyant-los del territori i forçant que el desenvolupament de les capacitats i de la creació marxi a un altre lloc si aquestes no són capaces de donar resposta a les seves necessitats o expectavies de desenvolupament personal, professional o comunitari.

Aquesta desconnexió territorial suposa finalment una pèrdua important del valor simbòlic de les ciutats que repercuteix a mig o llarg plaç en la vida de les comunitats… En el fons hi ha un acord total amb el post de Xavier Marcet i també hi ha la reivindicació que, de vegades, en cultura, es parla molt de que no tenim prou recursos per crear les infraestructures adients i les condicions de treball no són suficients per donar resposta al potencial creatiu que hi ha en el territori quan potser el que realment passa és que alguna cosa no fem bé.

Si una de les principals funcions del gestor cultural és la de mediar entre creadors, ciutadans i poders públics hem d’aconseguir fer-nos un lloc en els espais de presa de decisions per argumentar amb coneixements i seriositat una visió del territori que habitualment no és sobre la taula.

I aquesta presència és irrenunciable perquè si no ho fem nosaltres ningú més no ho farà…

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s