a propòsit del primer festival de crowdfunding a barcelona

Compartir Dóna Gustet (CDG) és un procés col·lectiu que treballa, des de diferents disciplines i arts, en la recerca, difusió i intervenció per la cultura popular, lliure i de transmissió directa. El projecte naix de la constatació que existeix una gran connexió entre les formes de fer de la cultura tradicional de transmissió oral i les noves possibilitats de producció i distribució lliures que ofereixen Internet i les noves tecnologies.*

Imatge del debat sobre crowdfunding

imatge de la sala de @rafamilan

El dissabre 5 de febrer CDG va organitzar, a la Sala d’Actes del Centre Arts Santa Mònica, el I Festival Crowdfunding, una trobada que es repetirà els propers dies a Madrid i a Donosti.

Feia temps que no prenia part d’una proposta tan enriquidora pel nivell de debat i diàleg entre ponents i assistents.

Ras i curt, el Crowdfunding (crowd = multitud, funding = finançament) és un model de finançament de projectes i iniciatives a partir de petites aportacions econòmiques de la ciutadania i altres agents que es vehiculen mitjançant les xarxes socials. Podria extendre’m més en el concepte però us recomano visitar les webs de les plataformes i projectes que van participar-hi: Goteo, Compartir Dóna Gustet, El Cosmonauta, Verkami, Lánzanos, El Activista, No-res

A propòsit del debat recullo aquí un seguit de reflexions, obvietats, afirmacions i constatacions:

Existeixen molts projectes creatius a la recerca de recursos per poder-se executar i que queden al marge dels ajuts públics i de la inversió de la indústria cultural.

De tots els projectes que es presenten a les diferents convocatòries de subvencions només uns quants acaben rebent ajuts. La resta queden sense finançament i, en la majoria dels casos, sense poder tirar endavant. Els sistemes d’ajuts públics funcionen així com un filtre entre les creacions i la ciutadania i mediatitzen la construcció d’universos simbòlics privant-nos d’infinitat de propostes i generant una cultura “oficial” sustentada pel suport públic.

I passa el mateix amb la indústria cultural, que dóna suport només a aquelles creacions de les quals es pot treure un rendiment econòmic, un benefici.

Però què passa amb la creació? amb els creadors? amb els projectes que no superen el filtre de les subvencions o no es consideren comercials per la indústria?

El crowdfunding es pot convertir doncs en una bona eina de finançament col·lectiu que ajudi a desregular aquesta mediatització de les administracions i la indústria posant l’accent en la ciutadania que tria amb les seves aportacions les creacions que tiraran endavant o no.

El finançament col·lectiu de projectes no és una idea innovadora en sí, ho és el context en què es desenvolupa, la xarxa, i les oportunitats de reduir espai i temps, facilitant els processos. Més enllà del finançament hi ha una nova dimensió, la creació de comunitats interessades en els projectes que poden incidir en el resultat, generar noves creacions…

No es tracta de ser tecnoutòpics o tecnoptimistes o com vulguem dir-li,  però la xarxa és una oportunitat de (re) construir una dimensió de comunitat i un enfortiment del teixit social des d’una dimensió global, en què el concepte de proximitat no es vincula a espais físics sinó a idees, cultures, tendències… i també d’assumir de nou el nostre paper en els afers públics, posar-nos en el camí de la conversa, del contacte, el diàleg i l’acció col·lectiva.

El finançament col·lectiu o crowdfunding no hauria de reduïr-se a aportacions econòmiques, jo puc aportar les meves aptituds o altres recursos. En aquest sentit, Goteo contempla aquest tipus d’aportacions i crec que cal donar-los molta importància, més enllà de la vessant monetària les aportacions en força de treball, en recursos tècnics, espais, estructures són també imprescindibles.

Em preocupen les llicències dels projectes resultants. Per tal que es tanqués el cercle entenc que caldria apostar per llicències de propietat intel·lectual no restrictives … Està clar que cadascú és lliure de finançar el què consideri però també cal retornar a una cultura popular i les llicències lliures hi contribueixen.

Projectes com el de Goteo tenen una dimensió de servei públic amb la singularitat que els projectes reverteixin en el procomú, en un retorn social. Comparteixen conceptualment una base amb la idea de les subvencions i el paper dels estaments públics. L’administració pública hauria d’entrar en ambdues esferes: com a microfinançadora d’alguns dels projectes i generant mecanismes que permetin als ciutadans participar en la presa de decisions sobre els ajuts públics a la cultura.

Finalment, i com a nota al peu, acabem amb els anglicismes…

 

_________

* La cita que obre el post és del col·lectiu Compartir Dóna Gustet
** Podeu veure el streaming del debat aquí (via experimentaltv.org i neokino.tv)
Advertisements

Quant a mardiaca

Treballo amb persones des de la cultura, a @lacapsa
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

16 respostes a a propòsit del primer festival de crowdfunding a barcelona

  1. Marisol López ha dit:

    Gràcies, Marta!!! Realment va ser molt i molt interessant. Tots ens vam quedar amb ganes de més.
    Va haver un cert debat al final sobre el retorn de les aportacions, i què passava si un projecte finalment era econòmicament rendible. Si una part d’aquesta “inversió” tornava als aportadors semblava que es parlés d’una participació en accions. Però és cert que hi ha alguns dels projectes i alguna de les plataformes que busca no només fer-se sinó tenir un cert èxit econòmic.
    Serà interessant seguir l’evolució d’aquest tipus de format. I veure com l’administració i les empreses productores conviuen o participen en projectes aixecats en part per aquesta via, i potser en paral·lel per d’altres.
    Felicitats als organitzadors! Aquestes iniciatives de reflexió en la innovació de la gestió cultural són molt interessants i enriquidores.

  2. Retroenllaç: Tweets that mention a propòsit del primer festival de crowdfunding a barcelona | temptatives -- Topsy.com

  3. Lluís Bonet ha dit:

    Gràcies per l’article i per l’accés als vídeos del Festival. Els he mirat en diagonal, però com deia el noi del País Basc i recull la Marisol, malgrat que cadascú és lliure de finançar com vol o pot, crec que quan hi ha moltes petites aportacions de molta gent cal tenir en compte el retorn col·lectiu. Crec que cal ser molt curós en com s’explica què s’ha fet dels diners dels altres quan hi ha èxit. No és un regal sinó una cooperació per tirar endavant un projecte valuós.
    L’altre tema que plantegeu al final de l’article és com anomenem això per no caure en el domini anglosaxó, sobretot per que existeix des de temps immemorials. Aquí l’únic que canvia és la manera de donar a conèixer la iniciativa a través de plataformes especialitzades a internet. L’estratègia genèrica podria anomenar-se “microfinançament per internet”. Quines alternatives proposeu?

    • mardiaca ha dit:

      Bones Marisol, Lluís,
      Compartiexo els neguits amb vosaltres…
      Per una banda hi ha la dificultat d’avaluar l’impacte del retorn social de la inversió, amb quins paràmetres? podem pensar que tota acció finançada col·lectivament és positiva? Penso que no i, per tant, cal analitzar els mecanismes per avaluar aquest retorn social.
      Per altra banda hi ha la qüestió de l’autoria i els drets que se’n puguin derivar. En aquest sentit, sóc partidària de l’aposta de Goteo per les llicències lliures que ofereixen també diferents possibilitats de llicència. Això, segons ells, és el que els posiciona com a plataforma open crowdfunding.

      Per acabar, aposto per anomenar-lo “finançament col·lectiu”, traducció literal. Internet en el fons és el canal i la qüestió de micro- o macro- és variable en funció de les aportacions…

      Bé, el debat segueix obert, gràcies per les vostres aportacions!

      • oscar ha dit:

        m’agrada el nom que proposes, la nostra llengua es limitada en acepcions davant l’anglés en alguns aspectes però aquest m’agrada… 🙂

  4. oscar ha dit:

    Genial aquest post pels que hem estat involucrats però que no hem pogut assistir.
    Jo penso que si que cal buscar un nom més “adeqüat” però si no el trobem no crec que passi res. Els anglosaxos també fan servir “siesta” o “gratis” i no passa res. Jo dissenteixo d’en Lluís en la nomenclatura, l’utilització de la xarxa és com a canal, eina o alternativa, però no defineix en sí el tipus de procés de forma global. La importància està en el procés no en l’eina. Podríem fer servir el mateix procés sense aquesta eina? No ho sé, hi haig de pensar més.

    Jo crec que això es donarà cada cop més, son alternatives als circuits oficials que cal valorar i tenir en compte. Estic molt d’acord amb en Lluís en el tema del retorn, però des de la perspectiva també del creador, ha de ser conscient que si la seva obra entra en un procés de “microfinançament” o “micromecenatge” la seva obra canvia, l’autoria canvia, l’ús canvia… cal pensar i fer molta didáctica en aquest aspecte tant amb els creadors com amb els “micromecenes”.

  5. rafamilan ha dit:

    Vaig arribar al final de la trobada i, per tant, no tinc al cap el conjunt del què es va tractar a la sala. Repassaré els vídeos. Gràcies al teu post també tinc una idea més precisa. Però els darrers comentaris que vaig sentir em van fer pensar si nó seria possible que les administracions públiques puguessin fer servir aquestes plataformes com a comissions avaluadores i delegar en elles part dels diners destinats a la creació. Però també pensava que potser seria contradictori incorporar les administracions en aquests processos. I, a més, tot i que les diferents plataformes tenien en comú el micro-finançament a través de la xarxa, no totes tenien els mateixos objectius ni posaven l’accent en el mateix.

    També vaig pensar que estaria bé que el crowdfunding es convertís en una alternativa de veritat a la necessitat de disposar de finançament dels grans. Però també crec que els grans tenen l’obligació d’invertir en creació, només faltaria.

    M’agrada “finançament col.lectiu” però no em molesta “crowdfunding” com no descartaria tampoc “craufandin” la llengua és viva i sempre ho ha estat, no?

    • Jordi Oliveras ha dit:

      Jo també vaig pensar que la tecnologia i metodologia emprades per les plataformes de finançament col.lectiu podria ser molt interessant com a sistema de participació democràtica, per prendre decisions sobre el finançament públic de projectes culturals.

      De fet, com a pas previ, seria molt interessant que la informació pública sobre els projectes subvencionats anés més enllà del nom del projecte, l’entitat i l’import subvencionat que es publiquen en l’actualitat, incloent informació sobre el contingut dels projectes. I també que tingués major difusió.

      • Marisol López ha dit:

        Crec que la idea d’aquest tipus de finançament és completar o suplir el públic, però no substituir-lo. Em sembla molt bé el que dius de donar més informació sobre les subvencions més enllà del títol i la quantitat. Segurament seria aclaridor. Les subvencions concedides es publiquen als webs i als diaris oficials corresponents.

      • Jordi Oliveras ha dit:

        No, no,.. Marisol, no dic de substituïr el finançament públic sinó de canviar alguna cosa en la forma de decidir-lo, donant la opció als ciutadans a opinar sobre els projectes subvencionats o a subvencionar. En aquest sentit, només proposava aprofitar la tecnologia de les plataformes, per poder veure el contingut dels projectes que demanen subvencions, i opinar sobre el seu interès. El que ampliaria això són les veus que opinen sobre els projectes a subvencionar, no l’orígen dels diners, ni el control públic, ni la seva gestió,… Vaja, seria un pas per allò que en diuen administració oberta, no?

  6. Jordi Oliveras ha dit:

    També agraeixo que escriguis aquesta entrada, Marta.

    M’interessa aquesta part del debat en que hi ha contrast entre iniciatives privades d’interès públic (les plataformes de micro-finançament) i iniciatives públiques (el finançament des de l’estat). Penso per exemple, que abans de plantejar la coherència entre les llicències lliures i el crowdfunding s’hauria de plantejar la relació entre les llicències lliures i el finançament públic. Als projectes de crowdfunding hi ha un nombre limitat de finançadors que han apostat per un projecte determinat, en unes condicions explicitades, que han acceptat per voluntat pròpia.

    En canvi, el finançament públic correspon a diners del conjunt dels contribuents, que cal suposar destinats a projectes d’interès col.lectiu. Per tant, en aquests casos em sembla més evident que es podria demanar contrapartides pel que fa a l’accés públic a aquestes creacions.

    D’altra banda, jo no acabo d’entendre per què el finançament col.lectiu ha de suposar una idea diferent d’autoria. Per exemple, a mi no m’importaria contribuir a micro-finançar una nova pel.lícula de Víctor Erice, un cas paradigmàtic de gran creador que, pel que sigui, no ha trobat suport des de la indústria del cinema per dur a terme nous projectes. I això no variaria l’autoria de la pel.lícula, es clar (entenent l’autoria com el dret moral sobre l’obra, i no com el dret sobre el rendiment econòmic que generi).

  7. Cristina Riera ha dit:

    Doncs abans de res, moltíssimes gràcies pel post i pels comentaris! Em temo que els organitzadors necessitem un parell de dies de recuperació i reflexió per poder digerir i elaborar millor les conclusions (i els vostres comentaris no fan més que enriquir-les més!). De moment només un parell de notes molt ràpides i fent referència a apunts que han sortit per aquí…

    Quant a la possibilitat de plantejar un sistema similar de participació en relació a la presa de decisions sobre el finançament públic de projectes culturals, em sembla que ja existeixen alguns exemples, com és el cas de Netznetz: http://netznetz.net/wiki/Hauptseite . En aquest cas es tracta de crowd distribution, no tant de crowdfunding, però és un model autogestionat d’ajuts públics destinats al sector de la cultura digital a Viena. Una part del pressupost públic es delega als propis creadors, i és gestionat per ells a partir d’una assemblea que selecciona el comitè de validació.

    I pel que fa a l’autoria col·lectiva o no dels projectes sorgits o fets possibles gràcies al crowdfunding, sí entenc que existeixen diferents modalitats i plantejaments, amb efectes diversos quant a relació creador / promotor – espectador / coproductor. Des del més simple finançament col·lectiu entès com a suma d’aportacions econòmiques, a projectes que plantegen la creació d’una comunitat al voltant dels mateixos, i a altres que conviden a una relació interactiva i de creació col·lectiva. Les relacions de responsabilitat i autoria derivades entenc que també han de ser adequades en cada cas. En tot cas és imprescindible que el plantejament inicial i les responsabilitats siguin clares i conseqüents amb el model proposat per cada projecte.

    I pel que fa a nomenclatura, el terme de finançament col·lectiu, malgrat seria la traducció quasi literal i jo també evito com puc els anglicismes, tampoc crec que acabi de respondre del tot a una part que em sembla especialment interessant de molts dels projectes presentats. Si bé alguns projectes simplement recorren al finançament col·lectiu com a forma d’assolir uns recursos d’altra manera gairebé innaccessibles, altres comporten una implicació més enllà de la purament econòmica. També es parla de micromecenatge, que potser remetria a una aportació més activa per part del coproductor, si no fos per carregar-se d’altres connotacions que preferiria evitar. …pendent un glossari d’opcions, anotat!
    Una abraçada i moltes gràcies de nou per continuar el debat, que encara se’ns va quedar curt!!

  8. mardiaca ha dit:

    Bé, primer de tot gràcies a totes i tots els qui esteu generant aquest debat tan interessant, no m’ho esperava! Tots ens vam quedar amb moltes reflexions, algunes van quedar recollides al post, altres han sorgit al debat i altres estan pendents d’aflorar. Si anem tirant del fil segur que apareixen…

    Hem de felicitar als organitzadors del primer Festival Compartir Dóna Gustet perquè ens han ajudat a tots a posar el cap en coses noves, propostes que s’estan cuinant i que poden morir en quatre dies o bé poden fer canviar l’enfocament i transformar realment l’escenari cultural i creatiu. Tots estem d’acord en què el triangle i la xarxa de relacions entre Societat – mercat – Estat és obsoleta i cal canviar els sistemes de relació i intercanvi cultural i creatiu. I cal que la ciutadania recuperi de nou el seu protagonisme.

    La xarxa no és la solució de tots els mals, és tan sols un canal, una eina, però, sense caure en les tecnoutopies, possibilita l’aparició de noves o antigues formes que agafen un nou dinamisme i visibilitat, ens ajuden a repensar-nos com a comunitats.

    Finalment, l’Oliver de Platoniq va ensenyar una presentació sobre el seu estudi de crowdfunding que estaria genial poder analitzar amb més calma. En l’estudi recull la complexitat, variables, impactes d’aquesta proposta i, de ben segur, podríem enriquir-nos força llegint-la a fons.

  9. Teresa Marín ha dit:

    Antes de nada muchas gracias Marta por el post.

    Pena que no pude seguir la sesión, pero conozco algunos de los proyectos que se presentaron.
    Recupero esta información con unos días de retraso. Me parece muy interesante el debate y los matices planteados, en especial el tema de las diferentes formas de participación colectiva en determinados proyectos que difícilmente encuentran otras salidas.

    Como plantea Platoniq en el proyecto Goteo, y Cristina en este debate, hay proyectos en los que la colaboración no solo es en términos de financiación económica y ahí el concepto de autoría se vuelve más difuso y complejo. En algunos de estos caso tal vez sería más adecuado el término de “co-producción” que el de “financiación colectiva”. Entendiendo que el concepto “producción” incluiría tanto aspectos de financiación como cualquier otra actividad necesaria para materializar o llevar a cabo un proyecto cultural.

    En cualquier caso, el tema de las licencias libres me parece un debate fundamental y muy necesario para cualquier tipo de proyecto colectivo y también para los que son subvencionados (especialmente los de carácter público). Es importante, tanto para el reconocimiento de las autorías (y resalto el plural, para impedir que alguien se apropie de las aportaciones de múltiples colaboradores) como para garantizar que las producciones culturales puedan ser accesibles.

    Todavía hay poca cultura pública sobre estos temas y muchas lagunas legales. Por ello, toda labor es poca, iniciativas como la de este festival me parecen muy útiles y necesarias.

    Los proyectos colectivos son especialmente sensibles a que se generen malos entendidos sobre los posteriores derechos y uso de los resultados. Cuanto más claros sean los acuerdos previos entre participantes y colaboradores y más transparente sea la información sobre los procesos, más fácil será evitar problemas posteriores. Las licencias libres son una interesante herramienta para clarificar los colaboradores y posteriores derechos y usos de las producciones culturales.

  10. Retroenllaç: #Bcult | Blog | Crowdfunding como moda, necesidad, síntoma…? | Un espai de reflexió sobre la cultura

  11. Retroenllaç: Crowdfunding como moda, necesidad, síntoma…? | delirandounpoco

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s