Els músics i la xarxa. 4 idees al fil de la #Catosfera

Aquest cap de setmana s’ha portat a terme a Granollers, la quarta edició de la Catosfera. Dins aquestes jornades, una de les taules portava el títol de “Música en xarxa, el nou Paradigma. Nous públics i nous models de negoci. La construcció de la cultura catalana a Internet”. A la taula participaven un portal de descàrregues “legals” de música, un músic i el responsable d’un blog en català sobre música i cultura.

Pel títol i els ponents podem entendre que hi havia la voluntat d’abordar quatre qüestions diferents: la xarxa i el canvi de paradigma que aquesta genera, el paper dels públics en aquest context, els nous models de negoci i la cultura catalana… Aprofitant el fil, deixo aquí la meva reflexió a propòsit de la música i la idea de canvi de paradigma (o no) en el sector musical.

Estem vivint una època de canvis constants, canvis que generen incerteses, les innovacions tecnològiques estan modificant de forma substancial les formes de relacionar-nos i de consumir. Aquest nou context ens fa diferents. La Cultura té un paper determinant en moments de crisi, de canvis, d’incerteses… apareixen noves oportunitats, però sobretot noves formes de veure, nous llocs des d’on mirar i pensar per fer diferent. És temps de renovar el discurs. Existeix un canvi de paradigma en el sector musical?

En la taula d’ahir es va posar de manifest que el sector de la música no ha canviat de paradigma. L’argumentari emprat segueix essent de fa segles, sona una mica antic. L’existència de nous canals i formats no ha propiciat un canvi conceptual, ni metodològic, tampoc un canvi en el posicionament del sector. Es recorre a arguments del vell paradigma, sense cap innovació més enllà de fer una aposta per l’autogestió (fenomen que fa molts anys que existeix), composar intercanviant opinions per correu electrònic, tenir un blog o una web i presència a quatre o cinc xarxes socials com a eines d’informació i difusió. Això no sona a canvi, sinó a voluntat de perpetuar models antics en temps canviants.

Públics… que dius que què? Els receptors, les persones que escolten música segueixen essent els criminalitzats, els pirates, els qui posen en perill el negoci de la música, els qui no saben valorar, els mediatitzats… Seguim essent la cara fosca de la lluna. Aflorem en el debat vinculats a les descàrregues o a la manca de cultura de consum musical però mai com a agents indispensables en l’acte de comunicació musical. Aconseguir ser valorats com a agents actius ja suposaria de per sí, un canvi de paradigma, independentment de formats i suports.

Negoci i indústria… El gran tema i el que menys m’atrau. Em cansen les discogràfiques i els drets d’autor tant com em cansen alguns músics que, per desig propi, volen viure de la música en directe perquè sí, perquè ho han decidit i creuen que ho poden fer,  i creuen que no han tingut l’èxit que es mereixien perquè els “consumidors” no sabem valorar les seves capacitats creatives, que l’administració pública no hi dedica prou recursos, que la indústria només valora allò que ven… Reconec la dificultat de poder viure de l’art, a mí m’agradaria viure d’aprendre i pensar però no pot ser. Els drets d’autor apareixen com inqüestionables en la majoria de discussions amb músics i, també molts, defensen la independència dels seus projectes esperant que una discogràfica de les grans vingui a buscar-los. Què poc sento parlar de qüestionar el mercat i proposar alternatives reals, basades en l’esforç i aprofitant els recursos actuals, treballant des d’allò petit i fent una taca d’oli, dialogant amb els públics, construint ponts per evitar el vell sector, teixint un discurs actual, una nova forma de fer i compartir la música. La loteria toca a molt poca gent, la realitat és que cal treballar molt per avançar una mica.

Construcció de la cultura catalana a Internet? Comencem a tenir un problema amb aquest tema… Des dels 80 les polítiques culturals de Catalunya s’han centrat en el valor de representació cultural i de construcció nacional des de la cultura. Una cultura homeopàtica i domesticadora, amb els mínims conflictes possibles. Ara hi afegim la paraula internet i sembla que podem renovar un debat caduc que és omnipresent des de fa massa temps. Crec que ja s’ha acabat el discurs de la normalització. El català és normal. I altres cultures són possibles, cultures múltiples i diverses en que no importi tant la llengua sinó el missatge, el contingut, l’expressió, la capacitat creativa i crítica, la capacitat de transmetre i comunicar. Centrar el debat en la llengua és un acte reduccionista que també ens redueix com a ciutadans plens, ens emmiralla i no ens deixa penetrar en nous escenaris.

Potser repensar del cert aquests i d’altres temes vinculats al sector musical ens ajudaria a entrar, vertaderament, en un canvi de paradigma en què la música (i l’art per extensió), assumeixin una nova centralitat social.

Anuncis

Quant a mardiaca

Treballo amb persones des de la cultura, a @lacapsa
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 respostes a Els músics i la xarxa. 4 idees al fil de la #Catosfera

  1. buenmojo ha dit:

    Ep! Un punt de vista fresc a tot el tema. Alguns ho veuran pessimista, you know. Pero es la situació creada. L’educació es la clau per entendre el lloc que ocupem i per tenir alguna esperança en el consum normalitzat de música i demés expresions artístiques.

    Proclamo

    (es tard per escriure no?A dormir… ლ(ŏ❢ŏლ)

  2. Cristina Riera ha dit:

    I totalment d’acord amb quasi tot!! …i per què en comptes de tractar de pirates als que se suposa finalment han de ser els receptors no es posen a escoltar les seves demandes, nous hàbits, nous interessos i formes de relacionar-se i viure la música? un públic que afortunadament crec que cada vegada pot ajudar a impulsar músiques més enllà del mainstream imposat per les grans multinacionals… Ara…., ho sento, encara no sé on es troba el model de supervivència dels músics, més enllà de concerts, descàrregues legals…, però jo sí crec que el dedicar la vida a treballar per la música s’ha de poder pagar (quan s’ho mereix, evidentment!). Les discogràfiques independents han entès que el seu paper ja no és tant vendre discos com fer de prescriptors (funció no menor, en un panorama de sobreproducció), dissenyar estratègies de marqueting, organitzar gires i vendre merchandising… Cal donar encara una passa endavant en l’apropament i involucració del públic en el nou model? …a seguir pensant…

  3. david ha dit:

    “em cansen alguns músics que, per desig propi, volen viure de la música en directe perquè sí, perquè ho han decidit i creuen que ho poden fer”

    Benvolguda,
    Suposo que com a tècnica de cultura tens un sou públic que et degota mes a mes i t’assegura un plat a taula pel sol fet de dedicar moltes hores del teu temps a ‘bellugar’ la cultura que altres han dedicat moltes hores a crear.

    Si hi ha un autèntic plantejament retrògrad, poc innovador i caduc al nostre país, és el de pensar que treballar creant un patrimoni d’art i cultura, promoure’l (tot pagant els impostos corresponents i creant indústria pel camí com en qualsevol altre gremi), no mereix ser Sempre recompensat.
    Tot el contrari que passa -per exemple- en d’altres països que tenen polítiques compensatòries que proven de regular aquests desfavoriment social.

    Nosaltres fem art i cultura, i de passada, fins i tot justifiquem llocs de treball al voltant com el teu, però no podem fer pas política. Això és cosa vostra.
    Si tu tens innovadores idees concretes sobre com ajudar als artistes a fer correctament la seva feina per assegurar-se que la seva dedicació i esforç els duran un dia el plat a taula seiem i parlem-ne, estaré encantat d’escoltar-te.

    Ara, si d’una tècnica de cultura llegeixo frases escrites de manera pública com la que he ressaltat al començament d’aquest comentari, entenc que estem fatal. I que la modernitat i el desenvolupament de la cultura no poden pas passar per persones amb tan poca visió i empatia.

    En una cosa cosa sí coincideixo amb tu, ens cal un canvi de mentalitat.
    I jo mai perdré l’esperança que això passi.

    • mardiaca ha dit:

      Benvolgut David,

      Les reflexions que plantejo al meu post no són personalitzades en ningú, parlo en clau general, però amb una mica de coneixement de molts músics que es pengen un instrument al coll i volen ser músics de directes i tenir contractes astronòmics. També conec a molta gent que s’ha format i esforçat durant anys, que treballa de professor, de tècnic de so, persones que proven de sobreviure treballant de mil coses, prenent part de mil projectes valuosos i que mai tindran aquesta sort, les coses com siguin. Per tant, em sap greu que puguis sentir-te dolgut pel que penso. De ben segur tots dos n’hem pogut conèixer, en les nostres diferents trajectòries, de tots dos perfils.

      Veig que et preocupa força la meva professió que, per altra banda, desenvolupo amb esforç, estudi i aprenentatge constant. A tots ens costa poder viure d’allò que volem i no sempre ho aconseguim. Per tant, em sento afortunada de poder viure i gaudir treballant del que m’agrada… A més, miro de seguir aprenent dedicant el meu temps lliure a llegir, assistir a jornades com la Catosfera, prendre part de propostes culturals i artístiques, dialogar amb professionals i ciutadans sobre la cultura i l’art, etc. De fet el blog no és sinó un espai de reflexió personal compartit sobre una professió que m’apassiona i a la que dedico tot el temps que puc.

      Tens tota la raó en què els creadors teniu tot el dret a ser recompensats per la vostra feina. En cap moment ho he negat, però em sembla perillós que entenguem que l’art i la cultura són fruit únicament dels artistes i creadors. Hi ha moltíssima gent al voltant de la cultura que aporta entusiasme, pensament, participació, crítica… que aporta, en definitiva, el valor a la cultura i l’art des de moltes i ben diferents perspectives. Crec que cal tenir-los més en compte. I jo no els tractaria com a simples consumidors o públics.

      Si tingués la clau d’accés a un nou escenari no dubtis que provaria de compartir-la als quatre vents… d’això crec que anava la catosfera, de contrastar i compartir models, apostes innovadores i, sense cap dubte, aquest nou paradigma no sorgirà sense el diàleg i l’empatia, cosa que, per la meva banda, no faltarà mai, t’ho ben asseguro.

  4. Jo que no tinc cap professió relacionada directament amb la cultura, però que vaig estar entre el públic d’aquesta taula, m’agradaria explicar algunes coses que em van passar pel cap, sobretot arran de les intervencions del representant del grup “Ix!”:

    Em va agradar saber que treballaven molt per internet per composar i coordinar-se entre els diferents membres del grup, que els contractaven per internet per fer concerts, i que feien servir les webs, xarxes socials, spotify, etc… per donar-se a conèixer. L’autogestió, estalviar-se els intermediaris… Tot això perfecte, i penso que possiblement sense internet no els seria possible, o els seria molt més difícil.

    Em va cansar una mica la queixa (que trobo lògica, però massa repetida) de no sortir als mitjans, perquè ja se sap, als mitjans no hi pot sortir tothom. Encara que he de dir, que si aquest grup em sonava d’alguna cosa a mi, era precisament pels mitjans… Així que -poc o molt- és un grup que ja ha tingut el privilegi de sortir-hi (cal continuar treballant bé per sortir-hi més).

    Per altra banda va dir que eren a tot arreu per donar-se a conèixer com a l’Spotify, però es va queixar que no cobraven prou per la música reproduïda per aquest mitjà (ho desconec, però això potser és culpa de la Sgae que no reparteix bé, i no de Spotify…). No entraré en si mereixen cobrar més per sonar a Spotify, però tenint en compte que cada vegada més, l’Spotify és la ràdio de molta gent, on pot escoltar el que vol quan i com li ve de gust (ràdio a la carta), i un lloc que permet descobrir nova música molt més que en una ràdio o un mitjà de comunicació convencional. Per tant ser-hi per un grup novell em sembla molt més beneficiós que per un de gran (que ja és conegut), no pels ingressos directes, sino pels beneficis indirectes. Si t’escolta més gent, trobaràs més gent a qui agradi la música que fas, i per tant és més la gent que podrà venir als teus concerts, i comprar-te el disc o merxandatge a la parada que pots muntar en acabar el concert… Seria com queixar-se de que els cartells que es pengen anunciant un concert no et donen diners directament, però si eixamplem una mica les mires ens adonarem de que molta gent ha vingut pel cartell. Doncs el mateix amb Spotify, molta gent vindrà per haver-te escoltat per aquest nou mitjà, i per tant és una inversió a mitjà o llarg termini.

    Precisament va ser això el que em va decebre, que no posés l’accent en que gràcies a internet els ha permès arribar a gent a la que segurament no haurien arribat mai de no ser per això.

    Sobre si qualsevol músic o artista ha de poder guanyar-se la vida, penso que no. Com a professional liberal, que ho sóc per elecció per poder treballar en el que m’agrada (com els músics!). No tinc un sou fix, i si treballo més i millor guanyo més, si ho faig pitjor guanyo menys, o fins hi tot res. I si arribo a aquest punt hauré de deixar-ho i buscar-me una feina que no m’agradi per poder menjar, i em dedicaré al que m’agrada en el temps lliure…

    Finalment dir que ahir vaig estar escoltant una estona la seva música per l’Spotify, i que vaig veure un videoclip pel seu MySpace, i no em va desagradar. Segurament tornaré a escoltar-los alguna altra vegada, i potser m’enganxen, si en tinc l’oportunitat, potser vaig a un concert, i potser m’acabaré comprant el seu disc… Però necessito escoltar-los unes quantes vegades gratuïtament (per la ràdio, per la tele, per Spotify… m’és igual) per saber si com a consumidor decideixo gastar-me els meus diners amb ells, que com a autònom em costen de guanyar.

  5. mardiaca ha dit:

    Buenmojo, Cristina, Francesc, moltes gràcies per les vostres aportacions i per compartir el vostre punt de vista que enriqueix la meva reflexió. Aquest blog és això, un espai des d’on expressar-nos lliurement des de diferents formes de veure, de pensar i de fer.

  6. Eduard Puignou ha dit:

    Jo també vaig ser a la sessió “Música en xarxa, el nou Paradigma. Nous públics i nous models de negoci. La construcció de la cultura catalana a Internet” atent al que es deia i m’ha agradat trobar aquest apunt i llegir el comentaris.

    Penso que tots teniu raó en el que defenseu. La diferència va sorgir possiblement per el que comenta bé Francesc Gelabert: “no posés l’accent en que gràcies a internet els ha permès arribar a gent a la que segurament no haurien arribat mai de no ser per això.”

    Lés dificultats dels músics són inqüestionables. Fa poc llegia que només un 6% aconsegueixen ingressos superiors al salari mínim interprofessional (és cert això ?). Trist, molt trist. Ara bé, es tracte de trobar solucions, millorar i aprofitar oportunitats. La xarxa és sense cap mena de dubte una oportunitat. Internet dóna unes possibilitats a músics i artistes que no havien exixtit mai i que són un tresor. Fins i tot els mínims o nuls guanys econòmics per una majoria de musics derivats de plataformes com Spotify suposen importants beneficis com el que, sense aquestes plataformes, possiblement a aquests mateixos músics no els coneixeria gairabé ningú.

    Us convido, si us ve de gust, a complementar tot el que aquí es diu amb un article que publicaré en breu a http://www.melomania.cat.

    Salut i bona música !!

  7. Retroenllaç: Nous models de negoci musical: Internet i música digital | Marrameu Música

  8. anònim ha dit:

    Hola, aquest missatge és per obrir els ulls a totes aquestes persones que no esteu a dins el sector musical, els que ja hi sou, ja sabeu de què va tot.

    No és incert que internet dona unes oportunitats als creadors d’art en general per a la difusió de la seva obra que abans no tenien, amb això estic totalment d’acord.
    Per altra banda, internet no deixa de ser un negoci, no és una cosa gratuïta. En el cas d’Spotify, els artistes han de renunciar expressament als seus drets per poder penjar les seves cançons a mes de pagar uns diners per fer-ho, jo no dic que no es pagui, perquè hi ha una gent que han tingut la idea de crear aquest web i la feïna que fan diàriament s’ha de recompensar, però per què els artistes han de renunciar als seus drets? donç perque Spotify no pagui drets d’autoria senyors. És per això que molts grups coneguts no hi són. El cas és que Spotify cobra a la gent si vol ser Premium i evidentment posen publicitat, vull dir que és un negoci, un negoci que existeix, sobreviu i s’alimenta , directe i principalment, gràcies a la música.
    No sé si us adoneu què és el mateix model de sempre vestit d’unaltra manera. El resultat continua igual, els especuladors de la música segueixen guanyant diners i els creadors no!
    No ens em d’oblidar de que tota la indústria del sector cultural existeix gràcies a que hi ha algunes persones que fan cultura, i resulta que aquests precíssament són els que estan mes marginats econòmica i socialment, encara en aquest país pots sentir frases com …ah! ets músic? i cobres? collons quin vividor!…donç mira, resulta que he estudiat música durant 10 anys i no gratis precíssament i em passo una pila d’hores creant cançons i despres gravant-les a estudis professionals (tampoc gratis és clar) i després si vull sortir a algun medi com ràdios revistes etc… s’ha de pagar (i val una pasta) així que, què vols que et digui, només faltaria que no em pogui guanyar un sou miserable per poder malviure, disculpa eh!

    Els que teniu el poder de canviar coses, teniu la obligació de fer-ho!..nosaltres només podem seguir creant cultura. Es inadmisible que hi hagi tanta gent que es guanyi la vida i molt bé gràcies a la cultura, i que els que la fabriquen es morin de gana, és una vergonya.
    Les coses van tant malament per aquesta manera retrógada de pensar que tenim en aquest país. La cultura catalana, comparada amb uns altres països, fa pena i el motiu és aquest, els artistes no poden desenvolupar la seva feïna perque casi mai són recompensats per la seva feïna i per això no tenim la riquesa cultural que tenen altres països d’arreu d’Europa, perque els nostres artistes, al final han de deixar de crear perque no tenen el suport econòmic i social necessari. Si no li donem a la cultura la importància que té, l’anirem matant poc a poc.

    Ho firma un músic indignat!

  9. Lleó ha dit:

    A risc de repetir el que ja s’ha exposat.

    Una vegada un director d’una oficina bancària em va etzibar “A què et dediques? ah, ets músic! Molt bé, músic a part de què?”. Vaig pensar que, pobret, estàvem en planetes diferents, i que, tot i ser influent i remenar els diners d’aquest país, no tenia per què saber què era la Música.

    Però és que resulta que la frase

    “Reconec la dificultat de poder viure de l’art, a mí m’agradaria viure d’aprendre i pensar però no pot ser”

    prové d’una tècnica de cultura, que, a priori, hauria de saber de què parla. I ella que no en genera, no, de cultura, sinó que se’n serveix, com han apuntat més amunt: l’autora de l’article no només “viu de l’art”, sinó que “viu de l’art que fan els altres”.

    Això de juxtaposar i posar en el mateix sac “viure de l’art” i “viure d’aprendre i pensar” és, com a mínim, desafortunat, per dir-ho finament.

    I poc respectuós amb els músics que porten 25 anys estudiant, tocant, tres o quatre hores diàries, i sí, que ara demanen, humilment, que com a mínim se’ls reconegui el dret de poder recuperar una petita part de la inversió de temps i diners en la concepció, composició, assaigs, estudi, gravació, edició, etc. de la seva obra. Ja no dic de treure’n rendiment.

    I què diu que s’ha de fer per guanyar-se la vida de tècnic cultural? Ep, que jo també tinc un twitter!

  10. mardiaca ha dit:

    Responc als dos darrers comentaris, tot i que em sap greu entrar a contrastar arguments sense poder-vos posar el vostre nom i identitats reals. M’agrada el debat i la discrepància, crec que ens enriqueix a tots però m’agradaria poder-ho fer en igualtat de condicions. En el moment que entreu a jutjar, des de l’anonimat, allò que faig o a què em dedico introduint elements externs al post, no és un debat entre iguals i, per tant, els vostres arguments perden pes i veracitat. Per això d’entrada, us convido a posar-vos un nom i un mail correcte per poder seguir el debat des de la xarxa, amb la veritat per davant.

    Per altra banda, estem reduint al debat a la qüestió econòmica quan al post ja dic que és el que menys m’atrau, també dic que hi ha poc qüestionament al mercat i poca construcció d’alternatives i, amb els vostres comentaris, no feu sinó reforçar la meva opinió… Pel que fa a la part mercantil de la música, us recomano rellegir la resposta al David Mullor en els comentaris, crec que serviria també pels vostres.

    Donat que la meva professió genera tan debat crec que seria bo entendre la feina d’un gestor cultural públic com aquella que permet mediar entre l’art i les persones, treballant per construir una ciutadania cultural activa i crítica on la cultura pogués ser un pilar de construcció social que millorés les condicions de vida (no només materials) de tots nosaltres: ciutadans, creadors… de totes les persones.

  11. Eduard Puignou ha dit:

    Hola de nou

    En un comentaria anterior feia referència a un article a Melomania.cat que finalment s’ha publicat a Marrameu.com. Pot ser d’interés, és aquest:

    http://marrameu.com/nous-models-de-negoci-musical-internet-i-musica-digital/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s