Cultura és tot allò que fem les persones

El Diàleg amb la ciutadaniaEl Centre d’Estudis i Recursos Culturals de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona ens convida a participar a la Jornada El diàleg amb la ciutadania: com arribar a acords amb els interlocutors culturals. A la descripció de la Jornada es planteja “la necessitat de dialogar i d’arribar a acords amb la ciutadania com a una necessitat que cap ajuntament no pot eludir (…) i que aquesta acció s’ha de fonamentar en la voluntat de pacte, en el fet d’escolta i, també en el fet de saber negociar i encaminar els punts de vista particulars cap a un horitzó comú” D’altra banda, també formula com a objectiu “mostrar com es poden arribar a acords amb interlocutors diversos i amb interessos sovint divergents, per tal de convergir en la formulació d’estratègies comunes i aprofitar l’energia ciutadana per integrar-la en les polítiques culturals municipals”

Aquestes afirmacions ens conviden a una primera reflexió sobre el nostre paper com a gestors culturals, quina relació establim amb el territori on desenvolupem la nostra feina i el nostre posicionament dins l’administració pública local.

Però abans ens formulem algunes qüestions :

  1. Si plantegem la necessitat de diàleg, serà perquè l’administració ha deixat de dialogar amb la ciutadania? ha dialogat alguna vegada?
  2. El nom determina la cosa. No ens agrada parlar de participació, de negociació, de pacte. Ens apareixen altres paraules… després les veurem
  3. Joan Subirats feia un tuit l’altre dia en relació a la legalització de Bildu “la calidad de una democracia se mide por la cantidad de disidencia que es capaz de contener”. Podríem dir que la qualitat d’una política cultural es mesura per la quantitat de projectes treballats colze a colze amb la ciutadania?
  4. Les persones demanem, cada dia més, una administració relacional centrada en les persones i en la col·lectivitat. És necessari, doncs, demolir les estructures rígides per guanyar en flexibilitat i adaptabilitat? en favor de la ciutadania, és clar….
  5. La celeritat actual, la velocitat en què s’esdevenen les coses necessita d’una transformació profunda de les metodologies de treball, del paradigma de la programació com a eix de la política cultural. Els canvis que estem vivint són més profunds i estructurals que pensar tan sols en la comunicació o en la participació.

Hem intentat ordenar la nostra intervenció en 3 NÚVOLS I 13 IDEES com a punt de partida:

Ecosistemes Culturals

1. La complexitat ja és estructural, el territori ja no és només el terme municipal on desenvolupar l’acció cultural. No podem pensar en el territori des d’un punt de vista unidimensional: físic, polític, institucional…. Cal incorporar altres dimensions i observar-les i considerar-les totes alhora: memòria històrica, el paissatge, el “paisanatge”, el territori virtual, les xarxes de transports, l’urbanisme, la mobilitat, les relacions personals, la multiplicitat d’identitats, la construcció de ciutadania, de comunitat… El territori es converteix en un gran mapa de relacions en 3D, com a mínim. (la virtualització del territori, dels llocs als espais).

2. El paradigma 2.0 actualitza i posa en primer pla els valors de crear, compartir, col·laborar i connectar i posa a les persones al centre d’aquest escenari. No es tracta només de tecnologies, es tracta d’un canvi social que s’apropia d’elles. Les tecnologies són eines que faciliten i fan possible el desenvolupament personal, de projectes…. no són un fi en sí mateixes. No estem parlant de tecnologia, estem parlant de la nostra actitud davant de les tecnologies. La tecnologia no pot avantposar-se mai als continguts. La societat té més poder i coneixement que qualsevol de les institucions que ella mateixa ha creat per a la gestió del comú. El Paradigma 2.0. significa una transformació cap a alguna cosa nova, que no perquè sigui nova ha de ser bona, però tenim l’oportunitat de fer-ho possible.

3. La velocitat amb que es produeixen els canvis és exponencial. No tenim temps d’entendre alguna cosa que ja apareix una altra més interessant. La capacitat d’adaptació als canvis requereix d’una gran flexibilitat i permeabilitat i de noves competències. L’actitud amb què abordem la complexitat i les incerteses serà fonamental per entendre una nova realitat.

4. La vida és una tómbola, o com diria Cortázar “la vida es una pura joda”, però també una xarxa de xarxes. Tot està format per xarxes, les neurones, els transports, la informació, els mercats, les relacions… Treballar en local, en xarxa, en el núvol, compartint, creant i activant xarxes, consolidant-les. I entenent que no totes les xarxes tenen el seu centre en nosaltres i que, fins i tot, podem no formar-ne part.

L’organització

5. La deconstrucció per esgotament del model i la necessitat d’una organització oberta. Per aconseguir una “institució expandida” cal canviar el posicionament de totes les persones implicades i pensar més en la generació de continguts que en la distribució dels que algú ha generat i col·locat en el mercat. Cal doncs treballar per una organització relacional i mediadora amb l’humanisme com a eix i humanitzadora en essència.

6. Retorn a la gestió d’allò que ens és comú. El servei públic com a la gestió del que és de tots, lluny de l’apropiació d’allò que és públic amb consciència de patrimonialització i “privatització pública”.

7. Les perifèries com a nous centres. Tornem a les xarxes, les perifèries com a nodes d’una xarxa no descentralitzada sinó distribuïda. A les perifèries hi ha el contacte, el frec, toquem la realitat. Comencem des de les perifèries per arribar als centres.

8. El canvi no és fàcil, ni ràpid, ni bonic. El canvi, és difícil, lent, lleig i, de vegades, fa mal i tot. El canvi comença en la micropolítica, la quotidianitat i les coses petites (pensa global, actua local)

Els professionals de la Cultura

9. Reivindicació de la vessant social i la dimensió humana de la gestió cultural. D’una forma o altra hem arreconat la idea que la cultura és, en essència, una qüestió de persones. Hem prioritzat protocols, anàlisi de xifres i treballs de màrqueting oblidant-nos del diàleg i de la construcció de ciutadania des de la cultura. La metodologia, les eines, són necessàries, imprescindibles, però tampoc són la finalitat de la nostra feina.

La cultura ha de millorar la qualitat de vida de les persones i de les nostres ciutats, no la qualitat material, sinó justament l’altra… I aquesta és una qüestió social. La cultura ens ha d’ajudar a trobar solucions als problemes fonamentals.

10. Actitud hacker. Segons el Jargon File un hacker és “bàsicament un expert o entusiasta de qualsevol tipus”. Aplicar passió a allò que fem, superar l’horari laboral, el rellotge, les estructures rígides. En paraules de José Ramón Insa “El espíritu hacker de la cultura local nace del interés por la excitación que produce el hecho de hacer cultura. El espíritu hacker transciende las relaciones habituales individuo-jornalero-administración”. Sobre aquest tema tenim un post pendent a temptatives… aviat!

11. És necessari aclarir conceptualment el nostre posicionament professional, des d’on mirem i on i amb qui treballem. No podem renunciar al compromís i a una certa càrrega ideològica i ètica en allò que fem. I és imprescindible reconèixer el valor individual i col·lectiu de la comunitat, però no com els altres, els administrats, destinataris, clients o públics… sinó com a part essencial de nosaltres mateixos. Nosaltres no som els propietaris dels serveis públics i demanem als altres que participin en els nostres projectes; no proposem i esperem que “hordas” de ciutadans lluitin per consumir, participar o respondre a les nostres propostes dissenyades als despatxos, legitimant-les…

12. On està escrit que les polítiques culturals només les fan els polítics? Quan hem abandonat la nostra funció de dissenyadors de polítiques culturals, el nostre paper tècnic de diagnosticar les situacions i fer propostes d’intervenció? Per què ens hem acomodat, en alguns casos, en un paper estrictament de “felpudo” que ja ni mosseguem. On i quan vam perdre la nostra capacitat crítica? la de qüestionar allò en que no creiem? allò que sabem que no és ni el nostre ofici ni el benefici de tots?

13. Mai hauríem d’haver abandonat els carrers. Treballem en espais compartits, cocreant amb els ciutadans, generant un activisme entre iguals a partir de la conversa, el diàleg… des d’allò petit i nano és des d’on es forgen les revolucions, els canvis. Tenim una funció d’interfaz, de connectors en múltiples xarxes distribuïdes: la ciutat, els sectors culturals, els ciutadans, els equipaments, les relacions personals, les identitats individuals i col·lectives… i la  pròpia organització, també la pròpia organització, sí..

EXPERIÈNCIES

Fotografia de Laura Quinto a l'Òpera Prat by @lacapsa

1. Projectes “motor” proposats des de la institució que els planteja com una idea recombinàtoria a partir del treball amb creadors. La instituació planteja una idea oberta, un pre-beta, des d’on poder recombinar les propostes a partir del treball amb les persones, generant un projecte beta nou i diferent fruit de les aportacions de tothom.

2. Projectes ciutadans on la nostra presència queda diluïda en el col·lectiu. Ja no representem la institució i som uns activistes més de la ciutat i aportem i aprenem des del treball col·laboratiu, compartint experiències i coneixements.

3. oportunitats i serendipia. No perdre la idea i la necessitat de ser laboratori i de fomentar espais d’experimentació. Reconèixer les oportunitats i beneficiar-se dels instruments de canvi que el món modern proporciona, també  de les tecnologies i la filosofia que les sustenta. Internet, la xarxa distribuïda com a utopia de l’accés universal a la cultura i a la ciutadania com a dret fonamental. Els nous escenaris ens aporten noves oportunitats. Això no és tan sols una frase feta. Només pel fet de ser-hi present amb una determinada actitud, oberta i flexible, la possiblitat d’experimentar és enorme i ens permet entrar en nous escenaris i traspassar fronteres… Però cal ser-hi.

També cal tenir present la idea d’acompanyament a determinades persones allà on la ciutat no pugui arribar, a espais que puguin afavorir el seu creixement personal que aportarà a la ciutat i enriquirà allò comú i compartit…

“Cultura és tot allò que fem les persones”

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Cultura és tot allò que fem les persones

  1. fpozom ha dit:

    Aquest cop m’he atrevit a fer unes línies….
    Les relacions de la societat actual canvia a una velocitat sorprenent (o això sembla), des de la irrupció de les noves tecnologies i en concret les eines 2.0. Sembla paradigmàtic voler retornar a l’essència mateixa de treballar amb les persones, tornar al carrer i per una altre banda fer front a la globalització de les relacions que ha suposat la xarxa. No es incompatible, tot el contrari, per que darrera de tot sempre hi ha algú. Cert és que la societat actual pateix infoxicació, una borratxera continua de informació a l’abast que no sempre ens dona les eines per surar per sobra d’aquest tsunami de dades i relacions que és el nuvol. Una mar de col·laboracions i xarxes, globals i locals, però en molts casos sense que sapiguem filtrar, fer osmosi i poder arribar allà a on volem.
    Molts estudis alerten de la immensitat de mails que ens enviem, tants que creiem que ja no ens cal la relació i que en l’abús, pot acabar fins i tot, fent mal, afectar al rendiment professional i també emocional. Allunyant a les persones de les persones i interpretant malament les eines i les relacions que ens donen les TIC.
    Totalment d’acord, mai hauríem d’haver abandonat els carrers, el que fem i volem fer forma part de les persones i ho hem de fer amb les persones, no acabem com els joves Hikikomori al Japó. Certament difícil veure les tecnologies no com un fi en si mateixes, sino com instruments de creixement de les societats i per tant de les persones. Però, on hem de signar! per no oblidar que la clau és la nostra actitud front a les tecnologies, per tant, una actitud personal, de les persones i per sinergia col·lectiva, cooperativa, simbiòtica i no parasitaria. Doncs un bon lloc és aquest i per tant, signo!

  2. Molt bon article, m’alegra confirmar que com a mínim dues persones treballen d’aquesta manera per la cultura de la nostra ciutat.
    I de passada us agraeixo que hagueu anomenat un parell de projectes meus en aquesta xerrada, espero que fos per parlar-ne bé! 😉

  3. Retroenllaç: el CERC, de nou… | temptatives

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s