apunts per a un canvi sistèmic: de la cultura com a recurs a la cultura com a dret

A propòsit de cambios en la gestión pública de la cultura: de la cultura como derecho a la cultura como recurso de Jaron Rowan (@sirjaron).

La lectura de l’article de Jaron, sempre suggerent i motivador, ens ha animat a una xerrada de cafè i tabac sobre el treball públic en cultura i en què podem fer una mica d’autocrítica en relació al que fem, com hem arribat fins aquí i si podem fer alguna cosa per canviar-ho.

Sobre els orígens de la idea d’Indústria cultural no entrarem perquè Jaron ja ha escrit molt encertadament sobre això a Emprendizajes en Cultura (descarregable en pdf i que recomanem des d’aquí) però sí afegim alguns apunts…

Un problema de metonímia entre d’altres… La política neoliberal i la invasió subtil del neoliberalisme ha fet que prenguem la part pel tot i parlem de cultura de forma reduccionista refererint-nos massa sovint a entreteniment, espectacle o indústria reproductora de productes de consum ràpid menystenint altres formes de fer cultura. Els processos, finalitats i límits no són comparables de cap manera: creació col·lectiva d’imaginaris ciutadans, processos de cooperació, relacions entre col·lectius, formació artística no reglada, pràctiques artístiques, treball en comunitat, recerca, reflexió i crítica….

Els tècnics municipals, formats en els màsters i postgraus en gestió cultural, hem estat víctimes d’un sistema formatiu poc permeable a les noves realitats socials i d’una rigidesa acadèmica imposada pels plans educatius tancats enfocats a la professionalització. La tecnificació i la recerca de l’eficiència guanyen a la recerca, anàlisi i abordatge de continguts i del pensament crític. Així, gran part dels gestors culturals responem més a una nova classe burocràtica i administrativa que perpetua els sistemes que no pas a ser impulsors i mediadors entre la societat i la creació i l’accés al coneixement.

En aquest procés de liberalisme o d’invasió subtil d’allò més quotidià (i de la cultura, per descomptat) ens hem acabat posant al cap, de forma més o menys conscient, allò de “treu tota la llet de totes les mamelles” i polítics, tècnics, empresaris, activistes i creadors hem entrat, quasi sense adonar-nos, en la roda del hàmster, donant voltes sense saber com aturar aquest cercle, arribant de vegades a moure’ns en l’absurd mercantilisme de compra i venda de productes.

Aquest voltar en la roda ha desideologitzat i despolititzat l’acció cultural fent que passem del treball en la cultura com a dret a un abordatge instrumental del fet cultural com situa Jaron Rowan. Hem passat a una cultura ornamental sense càrrega crítica ni transformadora, un seguit d’actes edulcorats presentats en acurades i estètiques programacions.

Davant d’aquest panorama desolador algú podria pensar que tot és tan gran i tan inabastable que no podem fer res per canviar-ho ni tan sols per invertir aquesta tendència hiperproductiva i, perquè no, autodestructiva de la ciutadania i la societat.

Algunes coses que podríem fer i només depenen de nosaltres:

– Apostem clarament per l’humanisme i els valors: oblidem-nos dels productes i posem l’accent en les persones, en la gent de les nostres ciutats i territoris, treballem amb col·lectius i amb la comunitat testejant noves formes d’organització i acció, sense por a equivocar-nos.

– La nostra feina té una càrrega ideològica i política a la que no podem renunciar. Si la Cultura, l’art, l’educació no qüestionen, reflexionen qui esperem que ho faci? no podem, per tant eludir aquesta càrrega que determina el nostre treball per una cultura com a un dret social clau en el desenvolupament de la societat.

– Portem les nostres organitzacions als límits. La nostra feina amb la societat així ens ho demana. Ens toca hackejar les estructures rígides i administratives per adequar-les i aproximar-les a la societat civil retornant allò públic a allò que és propi i consustancial de la comunitat. Ja hem vist massa identificacions de la cosa pública amb els mercats. Cal tornar, no tan sols a la representativitat, sinó a la màxima integració i activació de noves formes de participació i articulació social. Des de la cultura és possible.

– Generem al nostre voltant processos d’aprenentatge col.laboratiu. Fem i aprenem i aprenem fent i ens ho expliquem, ho compartim i ens equivoquem també, fracassem.

– No volem ser rendibles. La cultura no pot mesurar-se en termes de rendibilitat econòmica, la cultura busca un desenvolupament personal i social, requereix altres paràmetres.

Si un sistema és un interacció entre les parts que el conformen, assumim un paper actiu en la modificació de la nostra posició, discurs i actitud per tal de generar canvis en el conjunt, un canvi sistèmic. Quant més intenses i constants siguin les nostres accions més profunds seran els canvis que produirem.

El canvi pel canvi no té sentit, el sentit serà aconseguir que la cultura esdevingui un dret fonamental de les persones i no un instrument o una mercaderia.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a apunts per a un canvi sistèmic: de la cultura com a recurs a la cultura com a dret

  1. jaron ha dit:

    Enhorabuena por el artículo, es super interesante. Abrís varios temas que necesitan ser analizados con calma puesto que son complejos pero extremadamente importantes. Apunto varias cosas de forma rápida y algo desordenada. Por un lado está el tema de la profesionalización. Este concepto, que podría parecer neutro y unívoco dista mucho de serlo. Desde numerosos ámbitos se ha criticado al sector cultural de falta de profesionalización. Presuntamente la incapacidad de ejercer una gestión profesional es la culpable de la precariedad que empapa al sector o de la ineficacia en el desarrollo de ciertos programas. Los representantes de entidades de promoción del emprendizaje que he podido entrevistar me explicaban cómo el sector cultural era poco profesional puesto que la gestión y la acción cultural se lleva a cabo mayoritariamente desde organizaciones no profesionales como pueden ser asociaciones sin ánimo de lucro. Si bien es verdad que en mi trabajo me he topado con asociaciones más y menos eficientes, no hay que olvidar el importante papel político que ha jugado el asociacionismo en la vida política y cultural del Estado español. Los programas de promoción del emprendizaje neutralizan la dimensión política de las asociaciones que se profesionalizan puesto que estos programas se centran en mejorar la eficacia y capacidad de gestión, relegando los componentes ideológicos u objetivos extra-económicos a un segundo lugar. De igual manera las asociaciones no generan empleo, preocupación principal de la administración, por lo que transformarlas en entidades “profesionales” es una buena manera de maquillar las listas de desempleo. Es necesario preguntarse que significa realmente ser profesional, ser un buen o buena gestora o tener capacidad de generar una acción cultural contundente y con impacto en la ciudadanía, o tal vez todo ello junto.
    De igual manera, como señaláis en el artículo, en la última década han surgido numerosos postgrados, masters o cursos destinados a formar en el campo de la gestión cultural. El objetivo principal de estos cursos es el de contribuir a la profesionalización del sector y preparar a sujetos para que puedan insertarse laboralmente en el ámbito de la cultura. Coincido con vuestra critica, yo argumentaría que en muchos de ellos se trabaja en torno a la economía de la cultura pero en muy pocos se ahonda en la economía política de la cultura (y aun menos en una economía política crítica), y en parte puedo entender por que. Muchos de estos cursos se fundaron con el objetivo de formar a técnicos y técnicas que posteriormente entrarían a trabajar en la administración pública. Como bien sabemos las administraciones siguen manteniendo estructuras altamente jerarquizadas y piramidales, el o la persona que está arriba toma las decisiones que posteriormente un pequeño ejército de técnicos/as y funcionarios/as lleva a cabo. Como una vez me dijo alguien que trabajaba en un organismo público “yo aquí no decido nada, soy un soldadito”. Con esto no quiero desmerecer la labor de muchas de estas personas que se de buena tinta que en su día a día se toman numerosas decisiones, impulsan numerosos planes y son el motor en la sombra de instituciones y administraciones, pero efectivamente quien se lleva el mérito normalmente es la persona que está arriba. Pero se ofrece una formación “técnica” puesto que se considera que su trabajo será meramente “técnico”, el o la responsable política será quien tome las decisiones políticas o comisariales, los demás se conciben como ejecutantes.
    Esto me conduce a formularme una serie de preguntas ¿Cómo sería una formación crítica en gestión cultural?¿Cómo se conciliaría la visión de la cultura como motor de crecimiento económico con una visión de cultura como motor de desarrollo?¿Los planes de promoción de capitales creativas con su reverso, la gentrificación?¿La promoción del emprendizaje con el análisis de la precariedad?¿La visión de cultura como un recurso y la necesidad de que sea un derecho?¿Cómo fomentar los valores extrínsecos de la cultura centrándose en su valor intrínseco?¿Cómo argumentar la necesidad de profesionalización cuando lo que hace falta es promover más activismo cultural? Cuestiones que sin duda hay que plantearse, si es con una caña delante, mucho mejor.

  2. Home ínfim ha dit:

    Molt interessant el comentari de jaron. Em pregunto, la paraula “tècnic”, quines implicacions te darrere. La primera comparació que em ve al cap és amb els tecnòcrates i els seus governs, que es venen com governs sense ideologies, tècnics. Tots sabem que de ideologia no els en falta, són simplement de “la dominant”, la que donem per descomptat. De la mateixa manera actuen alguns tècnics i funcionaris, per descomptat. Sense preguntar-se qui, què, com i sobretot per què. I en el cas de preguntar-ho no ho externalitzen gaire, poder per por, poder per mandra.
    Un bon exemple és la mateixa estructura en la qual desenvolupen el seu treball, invariable, innamobile, impossible de penetrar. I alhora és la mateixa estructura la que conforma el seu rol, els hi atorga la capacitat de decisió, i sobretot poder. (Serà per això que no se’n parla?)
    Cal sacsejar les estructures, fer caure els fruits madurs, podar, podar molt seriosament per-que es pugui construir una alternativa més enllà de l’autogestió. Cal deixar de ser “tècnic”, i entendre que les repercussions polítiques de certs rols són prou importants per esdevenir crític, si cal, amb un mateix.
    Per la part de la gestió i la producció. No creieu que aquestes fronteres comencen a ser caduques? Tant com les de consumidor i productor? No vull dir que no s’ha de ser professional, més aviat que s’ha de ser polifacètic, sobretot des dels productors, que d’exemples no en falten on la combinació de tots tres rols supera una etapa de especialització que no ens deixa veure el conjunt, ni ens deixa ser creatius, més aviat ens torna “tècnics”. Com els treballadors de certes fàbriques que quan coneixen tot el procés s’empoderen del coneixement, i perden l’alienació vers el treball, alhora que són capaços de construir alternatives.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s