El crit…

Escriure m’ajuda a pensar. També conversar. Tot i que em resulta més agradable conversar que escriure. Ho faig amb d’altres. Escriure requereix solitud, concentració i esforç. Sóc una mica gandul. sempre ho he estat. La conversa em resulta agradable i m’estimula el pensament sense grans esforços. Però m’agrada escriure, malgrat ho faig poc, molt menys del que hauria, perquè també ho necessito.

Fa tamps que no escric. I això no vol dir que no pensi, que ho faig i molt. És la meva activitat principal al costat de llegir i escoltar música. També treballo. Dedico moltes hores a la feina, més de les que hauria i, tot i que m’agrada, no ho considero la meva activitat principal.

El Grito de Edvard Munch

Darrerament he començat diversos escrits que he acabat desestimant perquè no deien res, perquè no m’explicaven res, perque aquest maleït capitalisme s’ha apropiat fins i tot de les nostres paraules convertint-les en buides, ens han colonitzat el llenguatge. No tan sols ens han robat la vida i les expectatives individuals i col·lectives de viure en un món millor, sinó que ens han robat les expressions, les paraules, Ens han posat en un maleït bucle de significats i contradiccions que ens culpabilitza fins i tot de la nostra pròpia capacitat d’expressar-nos simplement parlant o escrivint. El valor semàntic que li donem a les paraules és el que ens diferncia i aquest nou règim mercantil que ens habita les ha homologat. Si ens roben les paraules que ens queda? Res.

Ens han robat paraules com justícia, república, democràcia, comunitat, ciutadania, política, igualtat, cultura, participació, llibertat… Paraules en les que crec (o he cregut), que significaven coses que ja no signifiquen, que ja no m’ajuden a expressar el que penso de les coses.

Si penso en la justícia no puc més que veure a Garzón processat per investigar l’assassinat de milers de civils durant la dictadura de Franco i a Camps rient-se del món perquè sap que no li passarà res.

La paraula república està carregada dels imbècils del Tea Party americà que, sense cap dubte, constitueixen la base i orientació de molts comportaments molt propers.

Si democràcia és el sistema amb què escollim els nostres representants, estem preparats. Es fa molt difícil pensar que és possible parlar de democràcia i imaginar aquesta porqueria de comèdia en que se’ns ha convertit la forma en què prenem i prenen decissions per tots uns quants que no representen a ningú des de fa molt de temps, només als mercats, és clar…

I ja que parlem de mercats, en això s’ha convertit la cultura, en la indústria cultural, en un conjunt de productes consumibles i exportables que ens identifiquen col·lectivament i amb els que alguns fan diners, altres paguem i d’altres “s’endiosen”. Molt trist.

On és la ciutadania? On la comunitat? Com recuperar els nostres espais de relacions? hem perdut el sentit d’allò públic, del que és de tots, de la nostra capacitat de ser col·lectivament, de preocupar-nos del comú i donar-li sentit i de tenir-ne cura i protegir-lo. Qualsevol pot ficar la mà a l’olla i endur-se el que necessiti per especular, com ens protegim d’això? La política hauria de servir per construir espais col·lectius, comuns, per ser col·lectivament i ser-ho també des de les diferències. El pensament únic triomfa anul·lant qualsevol espai de crítica. La participació implica ser part d’alguna cosa, sentir-se’n responsable i ser en allò col·lectiu sense renunciar a la individualitat.

Quina idea de llibertat hi ha darrera dels nostres governs? No tinc paraules…

Només ens queda el crit, mirar l’horitzó de cels vermells i blaus i llençar un crit estripat, ocupar el carrer i tornar a recuperar paraules que donin sentit a allò col·lectiu, crear-les de nou si és necessari, compartir-les i defensar-les.

Endavant, doncs, que tot això ja ha passat abans i ho podem remuntar tantes vegades com sigui necessari.

Rafael Alberti va escriure aquest poema en plena guerra civil, en 1937, i que fou recuperat i cantat per Paco Ibáñez al Olympia en 1969

Cuando tanto se sufre sin sueño y por la sangre
se escucha que transita solamente la rabia,
que en los tuétanos tiembla despabilado el odio
y en las médulas arde continua la venganza,
las palabras entonces no sirven: son palabras.

Manifiestos, artículos, comentarios, discursos,
humaredas perdidas, neblinas estampadas,
qué dolor de papeles que ha de barrer el viento,
qué tristeza de tinta que ha de borrar el agua!

Ahora sufro lo pobre, lo mezquino, lo triste,
lo desgraciado y muerto que tiene una garganta
cuando desde el abismo de su idioma quisiera
gritar que no puede por imposible, y calla.

Siento esta noche heridas de muerte las palabras

The Scream from Sebastian Cosor on Vimeo.

Anuncis

Quant a rafamilan

Gestor Cultural
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s