Nos ocupamos del mar…

Fa uns dies, @laciudadviva va publicar un interessant post de Mauro Gil-Fournier el arquitect* como cuidador urbano en què reclamava la cura com una de les funcions principals de la seva pràctica professional. Qui ens coneix sap de la “prudència” i la desconfiança amb què acostumem a tractar als arquitectes i les seves paranoies i, malgrat últimament hem conegut arquitectes humans i humanistes, ens envaeix una desconfiança quasi innata vers la professió. Superades les reticències inicials, el post ens sembla que hauria de transcedir gremis i posicionar-se com  a ètica.

temptatives tenim una estima natural per l’humanisme, entès com aquella corrent de pensament que té a les persones i els seus significats en el centre del seu interés i, per tant, el fet que alguns professionals s’aproximin a l’humanisme per entendre i pensar-se i s’aproximin al social, el cultural, l’artístic… ens ajuda a seguir reflexionant.

El post de La Ciudad Viva planteja una visió humanista de l’arquitecte en tant que professional que desenvolupa un projecte en relació, diàleg i interconnexió amb les persones i els entorns. Ens ha interessat l’accent en l’ètica de la cura: “Cuidarse es sinónimo de conocerse. Por lo tanto cuidar de los demás significa aproximarse, conocerlos, entenderlos. También el cuidado de uno mismo implica necesariamente relaciones complejas con los otros” (1)

Ens interessa especialment l’ètica de la cura per la possibilitat de traslladar el concepte a l’esfera de les persones que ens dediquem de forma professional a això de la cultura i que també hem patit un cert distanciament respecte de la idea de la cura donat que ens hem centrat en el treball sobre els béns culturals i els productes oblidant que la cultura i les seves expressions són mecanismes de creació de subjectivitats i de relacions socials.

El fet que el treball en cultura s’hagi centrat en la producció i distribució de mercaderies culturals implica a la vegada que hem contribuït a una modelització imposada per la cultura capitalística. En fi, que hem contribuit a estabilitzar i solidificar actitus que reforcen el capitalisme mundial integrat i hem obviat formes i temptatives de singularització, deixant de banda el treball d’afavorir espais col·lectius (simbòlics, relacionals…) que bé podrien generar altres escenaris en els nostres entorns més propers. (2)

En aquest punt ens sembla interessant apropiar-nos i cultivar l’ètica de la cura en les nostres professions i també com a ciutadans en les nostres esferes pública i privada. El desenvolupament de la vessant emocional i afectiva en els nostres entorns (físics, culturals i virtuals) marca un viratge d’actituds que requereix el treball en processos (en temptatives) més que en actes puntuals i concrets, ens obre el camí per teixir xarxes afectives que propicien una reconstrucció de relacions socials basades en el desenvolupament de les capacitats personals per actuar en comunitat i no en la uniformitat que perpetua les relacions de poder.

Al post de @laciudadviva es planteja com l’ètica feminista genera noves formes de proposar i resoldre conflictes des de la complicitat, l’equitat, la transparència, el respecte a les diferències, la confiança mútua i la col·laboració… Elements que haurien de ser molt presents en el treball des de la cultura però, sobretot, abordar la idea de conflicte, estimular el pensament crític, qüestionar el sistema i no treballar (encara que sigui inconscientment) per ser l’homeopatia que amansa, modela a les persones i les iguala en un sistema global que reprodueix -a través dels béns culturals- els mecanismes dominants a nivell econòmic i polític.

Podria semblar que el professional de la cultura adquireix cert paper de gurú que genera un determinat control social en l’àmbit en què desenvolupa la seva feina (com ha passat en molts casos amb els arquitectes) i no, no parlem d’això, de cap manera. El que plantegem és un treball de mediació i dinamització que habilita marcs de singularització i de creació de comunitats i que afavoreix entorns relacionals i d’acció que puguin desenvolupar-se més enllà de la intervenció o de la presència d’un professional perquè neixin, creixin i transformin.

De fet en els nostres entorns es donen moltes experiències, molts marcs de creació de comunitats, de relacions i de producció de subjectivitats que sovint desconeixem o desestimem… Hauríem de posar més atenció, nosaltres ho fem, perquè pensem que l’objectiu final (tot i que utòpic) de qualsevol gestor cultural públic hauria de ser l’autodestrucció de la seva professió en favor d’ecosistemes d’autoorganització social. Però, clar, per a què això es pugui produir hem de ser capaços de modificar-nos i transformar el que fem més enllà de l’àmbit professional. Evidentment, tot això porta una profunda càrrega ideològica, és clar…

el humanista como cuidador de entornos

Nos ocupamos del mar” escolta-la a grooveshark o des de spotify

______________________________________________________________

(1). Cita del post de Mauro-Gil Fourner “el arquitect* como cuidador urbano“, La Ciudad Viva.
(2). Félix, Guattari, Suely Rolnik “Micropolítica. Cartografías del deseo“,  Traficantes de sueños
Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s