#12M15M sobren els motius “toma la calle”

Ara farà un any que molts vam sortir al carrer per compartir la nostra indignació amb una situació que, a escala global, ha significat un menysteniment de la ciutadania. L’especulació financera, la globalització de l’economia depredadora, el joc del monopoly amb unes regles desordenades que generen grans quantitats de beneficis per a uns pocs a un preu molt alt per a la majoria i que es recolza en una permissivitat dels governants que s’agenollen davant dels mercats.

La classe política ha fet un seguidisme generalitzat oblidant que formen part d’un sistema en què la ciutadania els ha escollit per a representar-nos, per a prendre decisions de part nostra, en el nostre nom. El sistema democràtic, en general, és així, a partir d’uns determinats valors d’igualtat, de llibertat, de fraternitat, de confiança en les institucions públiques que estan constituides per garantir que poguem viure amb un repartiment just i igualitari del que tenim en societat. Han generat una enorme crisi de confiança i representativitat.

Els mitjans de comunicació s’han apuntat a aquesta història fent-nos parlar a tots d’economia, com si fós un mal truc de màgia, en què ens despisten amb paraules desconegudes per fer-nos creure que tot això és cosa dels experts, que nosaltres no entenem i que la política no té solucions per a una situació de crisi tècnica generalitzada. De cop els banquers, els mercats són els que donen les instruccions als governs del que han de fer perquè ells puguin continuar dirigint el món. Han generat una deslegitimació del dret a la informació sotmentent-se a la manipulació dirigida des dels poders econòmics, convertint-se en els seus portaveus.

Els polítics, els mitjans de comunicació, les institucions democràtiques s’han allunyat de la ciutadania representant-se a sí mateixos i veient-nos com a l’enemic, com a un tercer en discòrdia, molest, a qui cal sotmetre. I per això han triat l’estratègia de la por, de la por que paralitza i no et deixa pensar, de la por que et tapa la boca per no perdre el poc que tens, de la por a sortir al carrer a dir el que penses perquè la policia blinda el poder i t’ataca sense cap mena de consideració.

I, per fer veure que fan alguna cosa per arreglar la situació, estan desmuntat tot allò que pugui sonar a cosa pública, els nostres drets, aconseguits després d’anys de dictadura i lluites sindicals i polítiques, els serveis públics, l’educació, la sanitat, la cultura, els serveis socials…. Ens han volgut fer creure que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats quan precisament aquestes possibilitats no han estat més que el resultat de l’esforç col·lectiu de molta gent, també de partits i sindicats… en altres temps, és clar.

Però un any després moltes coses han canviat. És cert que no han estat grans coses sinó coses petites, de vegades des de lo individual, altres de forma més compartida. Ens hem trobat al carrer, a les places, als bars i ens hem parlat i ens hem conegut i reconegut i hem modificat les nostres formes de pensar i pensar-nos. Confiem en nosaltres. Ja no els necessitem per treballar, per construir una societat millor. Han aparegut múltiples formes de pensar en comú el que ens és comú, de superar l’individualisme mesquí al que ens volen abocar.

Prioritzem les persones, les comunitats, l’educació, la sanitat, la cultura, el dret a una vida digna i una rehumanització de les nostres relacions i emocions mot lluny del consumisme i els mercats.

I per això el dissabte 12 de maig estarem al carrer per dir amb la veu ben alta que estem vius i que volem les coses d’una altra forma. Sortirem al carrer per a “mirarles a la cara y decir alto: tiren hijos de puta. Somos millones y el planeta no es vuestro”

En tiempos de ignominia como ahora
a escala planetaria y cuando la crueldad
se extiende por doquier fría y robotizada
aún queda mucha buena gente en este mundo
que escucha una canción o lee un poema:
ellos saben muy bien que la Patria de todos
es el canto, la voz y la palabra; única Patria
que no pueden robarnos ni aún poniéndonos
de espalda contra un muro
y deshaciéndonos en mil pedazos.

Por eso digo una vez más: que nadie piense y grite:
no puedo más y aquí me quedo. Mejor mirarles
a la cara y decir alto: tiren hijos de puta.
Somos millones y el planeta no es vuestro.

José Agustín Goytisolo.

________________________________
La segona fotografia és de @CristinaRiera
Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s