follow the money

aquest post ha estat publicat originalment a l’edició en paper del Setmanari La Directa núm. 343, 18/12/2013 

Aquests dies, hem assistit a dos espectacles lamentables en el món cultural, un el gran esdeveniment inaugural del nou Arts Santa Mònica i l’altre el casament de la neboda d’un multimilionari indi a la sala oval del MNAC. Tots dos sembla que han despertat l’interès dels mitjans de comunicació sobre la cultura i que han mobilitzat el món cultural en una defensa “sectorial” d’allò que era seu i no de la classe política. En tots dos casos també s’ha posat l’accent en qüestions purament anecdòtiques: per una banda, les capacitats i habilitats de la senyoreta BB, les conxorxes de palau i el món dels artistes; de l’altra l’exotisme i el luxe, la bona gestió i els beneficis econòmics, la bona publicitat per a la ciutat i la marca Barcelona.

FALSIFICACIÓN DINEROA nosaltres aquests dos esdeveniments ens han fet pensar, d’una banda, en la utilització dels centres culturals com a un element més de legitimació política, econòmica i ideològica d’uns governs que consideren la cultura un instrument més de consolidació de les seves actuacions en d’altres àmbits de la vida pública, com la sanitat, l’educació o l’habitatge. Ens volen fer creure que allò públic no funciona des d’una lògica de servei públic i que és necessària la intervenció del sector privat per assegurar el seu funcionament i la seva bona gestió. I d’altra banda, com es financen aquests centres culturals, d’on vénen i on van els diners.

En el primer dels casos, la política cultural del departament de Cultura ha posat l’accent en la política aparador, en les relacions amb el món privat i el món de l’empresa, en la cultura com a consum cultural, sota la pretesa articulació d’una xarxa de centres de creació que el mateix departament ha desmuntat. L’exposició inaugural de l’Arts Santa Mònica, on s’hi exposen obres d’artistes que han treballat en aquests centres, no és més que una demostració de poder i una escopinada a la cara d’aquella gent que durant anys han treballat per tirar endavant uns espais situats fora de la lògica dels governs, centrada en el treball, en els processos de creació, en la formació, en la relació amb el territori. Com a mostra, l’exhibició de la roulotte de Can Xalant penjada a la porta de l’Arts Santa Mònica. No hi havia diners per sostenir els centres, deien. Ara tots aquests diners estan a disposició de la nova direcció del centre, és a dir, d’una política d’aparador, mediàtica i lluny del que hauria de ser una política cultural pública.

En el segon cas, el MNAC és un consorci constituït per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura, la seva funció principal és la conservació i difusió de l’art català des del romànic fins a la primera meitat del segle XX. Entre les seves patrocinadores principals hi figuren Gas Natural Fenosa, Endesa, el Banc Santander, la Fundació Abertis, la Fundación ACS, La Vanguardia, El País, RTVE o TV3. En aquest context, no resulta gens estrany que un magnat de l’acer, el principal del món, tingui a la seva disposició no tan sols el Museu, sinó també la ciutat, per a una celebració particular on hi estan convidades les autoritats polítiques locals. Tampoc no és estrany que ningú es preocupi de l’origen dels seus diners, ni de l’explotació laboral a que sotmet les seves treballadores, ni de les acusacions sobre finançament il·legal a polítics a canvi de privilegis en els seus negocis, ni de la contaminació ambiental que causen les seves empreses.

Però,  no és aquesta la primera vegada que ha passat això ni serà la última. El MNAC ha acollit banquets d’empreses, una festa privada amb l’actuació dels Rollings Stones a la Sala Oval, la celebració del 60 aniversari del president del Deutsch Bank, del president de Gas Natural… És ben fàcil, a la seva web, podem trobar el formulari que permet reservar el Museu per fer-hi un banquet per a 1200 persones, el restaurant Òleum, la Sala de la Cúpula o la Terrassa, ideals per a grups VIP més reduïts. En tots els casos, és possible disposar de visites exclusives a les sales del museu, un cop tancades al públic, “el complement perfecte que afegirà un plus d’exclusivitat a la vostra celebració”. I tot això se’ns explica com a una bona gestió. En fi, que això ja ens ho van fer creure amb el Palau de la Música Catalana i el cas Millet.

La cultura no està lliure del sistema corrupte en què vivim, la utilització d’allò públic per un grup reduit de gent s’ha instal·lat al nostre imaginari amb una absoluta normalitat i impunitat. I mentrestant,  les artistes, les treballadores de la cultura continuen vivint de manera precària, molt lluny d’un sistema de reconeixement dels seus drets socials o laborals. Només cal seguir els diners, d’on vénen i on van i com s’utilitzen per descobrir quina és la política cultural d’aquests governs.

Com diria Miquel Noguera, “però què mierda de poltica es esta?” Nosaltres continuem apostant per una cultura de base, pel teixit creatiu, per uns equipaments culturals al servei de la ciutadania.

Anuncis

Quant a rafamilan

Gestor Cultural
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, General i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a follow the money

  1. Retroenllaç: ¿Será que la empatía, los afectos y las palabras son armas altamente peligrosas? | delirandounpoco

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s